Oficialment, la campanya electoral dura quinze dies. Però en la realitat això no és així: la campanya comença en el mateix moment de convocatòria de les eleccions. És a dir, gairebé dos mesos. En el cas espanyol, a aquests dos mesos, caldria afegir-hi els quatre anteriors, la campanya electoral del desembre i els dos mesos anteriors… Més o menys, entre una cosa i una altra, portem en campanya des de la tardor de 2015. Tot plegat, per certificar el bloqueig de la política espanyola, per paralitzar el govern i l’administració, per introduir el país en una interminable etapa de provisionalitat. Un èxit, vaja.
Per compensar, diuen que ara ens faran el favor de retallar alguns costos, però ja veurem al final fins a on arriba aquesta suposada austeritat electoral… Tenint en compte que som un dels països europeus que més diners destinen a campanyes (un altre èxit, clar que sí), potser sí que estaria bé plantejar-nos algunes alternatives a aquest model esgotat. Esperar que ho facin els partits és somiar truites, evidentment… De manera que haurem d’esperar que la realitat es vagi imposant, que descobreixin que empaperar mig món amb cartells i banderoles serveix de poc, que els mailings massius en paper són cada vegada menys útils… i que es poden fer coses molt més barates i igual d’eficaces o ineficaces. I si a sobre entenen que cada vegada més gent agrairia campanyes més curtes, menys rituals, amb menys testosterona i més riques… tindríem servit un petit canvi polític, no massa transcendental aparentment, però que obriria les portes a repensar altres coses més importants. Tanmateix, la inèrcia és tan poderosa, sumada als interessos, que això trigarem molt, molt, a veure-ho…