Hi ha gent que s’ho pren tot a la valenta. No deixen cap espai a la relativitat. No saben res d’ambigüitats, ni de contradiccions, ni de paradoxes. Són d’estructures tancades i rígides, i ho acostumen a ser en tot, en la política, en el futbol, en les relacions personals. Són unidimensionals i poc empàtics. Gestionar aquesta mena de gent és més aviat pesat. No entenen les bromes, ni saben de segones intencions, són "patosos" davant l’agudesa. Es perden davant la ironia, no saben si han de riure o han d’insultar.
M’agrada més la gent amb ironia, una de les mostres més subtils d’intel·ligència. Em rendeixo davant les persones iròniques que saben treure punta de qualsevol situació ja sigui per treure-hi ferro o per generar una imatge ocurrent. La ironia acostuma a aportar molt valor afegit a les relacions entre gent intel·ligent, però podria generar guerres mundials entre personatges amb estupideses consistents.
La ironia requereix ser concebuda àgilment i expressada oportunament. La forma de comunicar la ironia és el tot. La resposta esperada mai és el riure. Davant la ironia s’imposa el somriure, mai la riallada. La ironia enriqueix la conversa però no la monopolitza. Una bona ironia estableix complicitats fins i tot amb les seves víctimes. Per això la culminació de la ironia és riure’s oportunament d’un mateix. Fixeu-vos que els que es donen molta importància no són gent irònica, són gent obsessionada a sostenir els seus egos com si no hi hagués demà.
No sempre la gent culta és irònica, però quan es combina la cultura amb la ironia aleshores els resultats són memorables. M’agraden les anècdotes de Churchill, no pararia mai d’escoltar-les. Diu que Bernard Shaw va convidar Churchill a una de les seves estrenes amb el següent text d’invitació: "Tinc l’honor de convidar el digne primer ministre a l’estrena de la meva obra ‘Pigmalió’. Vingui i porti un amic, si el té". Churchill li va respondre: "Agraeixo a l’il·lustre escriptor l’honrosa invitació. Malauradament no podré assistir a la primera representació. Aniré a la segona, si n’hi ha". Churchill va tenir disputes molt dures amb la primera dona parlamentària al Parlament britànic, Lady Astor, que un dia li va dir que si fos la seva dona li posaria verí al te. Churchill va respondre que, si ell fos el seu marit, "se’l beuria".
Entre els campions de la ironia hi ha Oscar Wilde, és evident. D’aquí, m’agrada molt la fina ironia de Josep Pla, que fins i tot quan era un galtes no perdia mai la ironia de sorrut pagès de Llofriu. No pararia de veure l’entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano en el que Pla dona una lliçó magistral d’ironia: "No sabem res de res i, tot i així, som uns pedants". O m’agrada la ironia de Josep Maria de Sagarra explicada en el llibre de Lluís Permanyer o en els seus versos satírics quan va molt més enllà de la ironia i fa retrats descarnats però graciosíssims. O aquell personatge, franquista reciclat que era Pío Cabanillas, que ja en democràcia li pregunta una periodista: "¿Quién diría que ganará estas elecciones, señor subsecretario?".
"Ganaremos, señorita. No sé quiénes, pero ganaremos…" La ironia no està feta per als sectaris ni per als empatxats d’ideologia. Ells tenen missions històriques superiors a les de la resta de la humanitat i no estan per aquests "divertimentos" petitburgesos. I n’hi ha de dretes, d’esquerres i de superesquerres, però són perfectament unificables en la seva rigidesa mental i la seva ostensible superioritat moral. El pitjor és quan algú els pretén explicar la ironia, llavors ja hem begut oli. Descobrim estructures mentals sense cap empatia i no hi ha manera. L’altre dia el meu company en aquestes pàgines d’opinió, Ramon Bosch, que és molt valent en els temes que tracta, ho provava en una carta al director. Impossible. Inútil.
Una de les proves de la qualitat institucional és saber si hi ha espai per a la ironia. Una institució sense ironia és una institució amb una massa crítica de sectaris excessiva. Repassin les nostres institucions i avaluïn-ho vostès mateixos. A Terrassa, les ironies del Raval ja no són el mateix des del temps de Joan Sales, un gentleman amb una manera de fer política d’una finesa que ara sembla impensable.
Recuperaria per a les nostres institucions un llibre d’uns còmics italians dels noranta i els regalaria un llibre que sempre he rellegit ple de frases carregades d’ironia, "Anche le formiche nel loro piccolo s’incazzano", on hi havia perles com aquesta d’Ennio Flaiano: "Io non sonno comunista. No me lo posso permettere".
