Els toros són “festa nacional”, segons com es miri, a Espanya i a part de Catalunya, especialment cap a les terres del sud. Els “toros espanyols”, els vam prohibir fa temps: una mesura que fa digne un país (just ara, que no anem sobrats de motius d’orgull seriós), igual que està passant ara amb la lluita per impulsar lleis socials avançades, clarament en contra de la voluntat de l’actual govern, que prefereix clarament una societat dura, castigada i desigual. Des de Madrid estan movent cel i terra per imposar novament, per llei, els toros a tot el territori espanyol, pensant més en Catalunya (on ja eren residuals) que en les Canàries, que ja els va prohibir fa temps sense que s’organitzés cap apocalipsi política ni que ningú veiés amenaçada la “sacrosanta” unitat d’Espanya. Però Catalunya està en fals i poc pot queixar-se de les brutes maniobres del patètic “partit pro taurí”: els “toros catalans”, els “bous”, una versió light però no molt menys salvatge, no estan prohibits. Són una bonica excepció patriòtica. I no només això: resulta que es tracten com una mena de patrimoni cultural a protegir, un “tret diferencial” de les terres del sud. L’exercici d’hipocresia i d’incoherència clama al cel: o es prohibeixen tots els toros i totes les animalades que els humans fem amb els animals o declarem els toros “festa nacional catalana”, vestim els toreros amb l’estelada i reivindiquem la tradició catalana -ben històrica- de passió taurina, com a tants indrets del Mediterrani. O una cosa o l’altra. Primer, per coherència, i perquè prohibir els toros és un claríssim signe de progrés humà. I, en segon lloc, per no fer més el ridícul amb tota aquesta història dels bous, més nostrats que els braus i assimilats a un innocent pa amb tomàquet i a tants altres d’aquests “trets diferencials” que ens fan tanta gràcia i ens semblen tan, tan diferents, quan en realitat tampoc no ho són tant
