Com a conseqüència de l’inici del procés de matriculació a les escoles públiques i concertades, ha aparegut en els diaris la informació que, per a la previsió de demanda, l’Administració Pública es veurà obligada a reduir el nombre de places en l’etapa d’educació infantil. Per contra caldrà augmentar-ne el nombre a l’educació secundària. La notícia, però, mereix més atenció del que sembla en un primer moment, ja que es podria interpretar el fet com un simple transvasament entre etapes de l’oferta educativa.
La reducció de places en la primera etapa educativa té una significació especial: la baixa taxa de natalitat. Una de les principals riqueses d’un país són les persones que el formen. Els nens d’avui són els adults de demà, són les persones que tiraran endavant el país, que treballaran i que crearan riquesa que serà redistribuïda entre els ciutadans més desafavorits. En altres paraules, seran o són el recanvi de les persones adultes d’avui però, si no hi ha aquest recanvi, com es podrà construir el futur de la nació? Aquest argument, que a priori sembla tan evident, resulta que no ho és per a tothom.
Els polítics i altres persones responsables del futur, segurament massa aclaparats per la immediatesa i el present, obliden, des de fa molts anys, el futur. Sense persones sembla que l’esdevenidor és incert, per no dir inviable.
Aquesta situació no és un problema específic de casa nostra, gairebé és a totes les societats occidentals amb un cert nivell de benestar, on la taxa de natalitat té una certa tendència a minvar i aquesta pot ser la raó per la qual els governs d’aquests països dissenyen i implementen polítiques per incentivar el nombre de naixements. No és la meva intenció -ni aquest és el lloc- fer una comparativa entre el nostre país i altres de la mateixa cultura i nivell de vida, pel que fa a la implementació de polítiques de protecció a la família, però certament a casa nostra en sortiríem bastant perjudicats.
Quan s’advoquen les polítiques de protecció de la família, no s’ha de pensar únicament i exclusivament en el fet de facilitar ajudes econòmiques a les famílies o dones soles que tenen fills, sinó que també cal dissenyar intervencions més subtils, com ara mesures per afavorir la conciliació de la vida familiar amb la professional.
La consideració de la carrera professional de la dona, que sovint es converteix en un fre a la maternitat, també mereix un apartat especial. Com pot conjugar la dona professió i maternitat sense haver de sacrificar un dels dos aspectes? La vida professional es desplega en una empresa, sigui pública o privada, sense oblidar les persones que són empresàries d’elles mateixes (autoocupació). En el primer cas, l’empresa pública, hi ha algunes mesures adreçades principalment a la conciliació familiar i professional, però en els altres tipus d’empreses les mesures pràcticament no existeixen, sobretot en les petites i mitjanes empreses en les quals, amb un nombre reduït de personal, es fa molt difícil la implementació de qualsevol mesura. El nostre teixit empresarial és constituït especialment per petites i mitjanes empreses, per tant cal una mena d’intervencions que siguin viables en aquestes últimes.
La previsió de serveis és un altre dels apartats a considerar en les mesures de protecció de la família: llars d’infants amb horaris flexibles i amplis, sense que això vulgui dir que els infants hi hagin d’estar de les vuit del matí a les vuit del vespre; simplement, que s’adaptin als horaris laborals dels pares, i el mateix es pot dir de les escoles de primària, perquè la protecció a la família va més enllà de la primera infància del nen.
Quan es parla de protecció de la família es corre el risc de considerar només les primeres etapes de la vida, però també s’ha de pensar en les persones grans o malaltes, que també formen part de la família, però això serà tema per a una altra ocasió.
L’autora pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
