Si hi ha una variable social que ho acaba condicionant tot és la demografia. De manera que, si hagués de fer una recomanació per als plans d’educació primària i secundària, seria que fossin capaços d’incorporar la demografia a tots els projectes educatius. A més de permetre’ls treballar la matemàtica, la geometria, la història, la geografia, la biologia i tantes altres ciències, permetria que, en el futur, un ciutadà normal i corrent, sense ser-ne un expert, entengués la rellevància dels condicionaments demogràfics.
Tot això m’ho fa dir la informació que ens ha donat la regidora d’Educació, Rosa Ribera, sobre les dades de preinscripció escolar als nivells d’infantil i de secundària.
Una vegada més, la demografia s’impo- sa per damunt de qualsevol altra consideració.
En un país com el nostre, tan complex des del punt de vista demogràfic, molt bona part de les tensions socials hi tenen el seu origen, més que no pas les consideracions ideològiques. Tant si parlem d’habitatge, de sanitat com d’ensenyament, els moviments demogràfics -que a Catalunya solen ser veritables terratrèmols- determinen les condicions en què s’han de desenvolupar.
Així, ens trobem amb una variable, la demogràfica, extraordinàriament canviant, amb uns serveis que, en canvi, per tal de ser prestats en condicions, demanen una planificació lenta i costosa. Formar metges o mestres, disposar d’hospitals o d’escoles, no es fa d’avui per demà. Són uns quants anys per tenir el resultat final. Probablement i segons el cas, entre vuit i deu anys, com a mínim. En canvi, les pujades i baixades són ràpides. Ara baixa la demanda a primària mentre puja a secundària i torna a baixar a l’educació superior. I, d’aquí a quatre dies, baixarà a secundària i pujarà, per poc temps, a la universitat. I qui sap què passarà a primària.
Una certa miopia en les demandes dels ciutadans, que només veiem allò que ens afecta directament -probablement, perquè no sabem res de demografia-, fa que s’exigeixi d’avui per demà la disposició d’uns equipaments -i dels professionals que els han d’atendre- que no s’han pogut planificar amb temps i que no es poden improvisar. Si, a més, ningú no sap allò que haurà d’acabar pagant com a contribuent amb els seus impostos, el cert és que al final es compleix aquell refrany que diu que "demanar no fa pobre" i, sense saber quina factura en pagarem, ens tornem exageradament exigents.
Però, com he dit, resulta que vivim en un país demogràficament canviant. La planificació es fa pràcticament impossible. Ningú no podia preveure que en deu anys arribaria un milió i mig de població estrangera, i ningú no va preveure la gravetat de la crisi econòmica que ha fet tornar molta gent al seu país d’origen. I això significa que, de la mateixa manera que de cop i volta es col·lapsen els serveis hospitalaris i els escolars, després es buiden. I es tornen a col·lapsar i es tornen a buidar. I així successivament.
A P-3 han quedat 193 vacants que implicarà el tancament d’algunes línies que segons la regidora afectarà fonamentalment la concertada. Això voldrà dir reduir professorat i tenir aules tancades… a l’espera d’un nou cicle demogràficament expansiu que ningú no sap quan arribarà ni quina intensitat tindrà. Sí: mana més la demografia que qualsevol govern. I ens costa d’acceptar-ho.
