Despertaven trucant a la porta els que havien de matinar i no tenien despertador. Anaven amb el xuixo passejant pels carrers que tenien assignats evitant robatoris i en general alteracions a la tranquil·litat. Tenien claus de cases. Quan els fanals s’havien d’encendre un per un tenien també aquesta funció. Ajudaven en les urgències mèdiques i cantaven les hores. Eren els senyors de la nit en una època on no patrullaven els policies. Eren el que en castellà es coneixien com a serenos. Anaven vestits d’uniforme amb l’escut municipal i anaven equipats amb el "xuixo", un bastó acabat en la part superior en un punxó. Les alarmes, les donaven amb un xiulet. Els diumenges anaven a buscar un donatiu per les cases del barri recollint ral a ral. Per Nadal, imprimien unes targes nadalenques amb què intentaven fer-se l’"aguinaldo".
Tinc un record molt difús dels darrers vigilants, més pel que m’explicaven els avis en els anys seixanta que per haver-los vist recórrer els carrers a la nit. Coneixien les cases, tenien una visió de xarxa social dels barris abans que ningú pensés en xarxes socials. Sabien els noms i estaven pendents dels que havien de néixer, dels que morien i dels que estaven malalts. No sé quan van acabar-se els vigilants a Terrassa, extingits per unes ciutats que creixien i necessitaven una seguretat més sofisticada.
Ferran Canyameres té un relat preciós en el seu llibre d’infantesa "Quan els sentits s’afinen" sobre els vigilants de la Terrassa de tombant de segle XX. Així descriu el vigilant del seu barri: "Era un home més aviat brusc. Passava per valent. Potser fou per això que a la zona que ell vigilava mai no es registrà cap robatori. Potser fou també perquè la majoria dels que hi vivien eren més aviat pobres. Anava a buscar la llevadora, el metge, el capellà per a l’extremunció o l’amortallador. També s’arribava a les farmàcies de guàrdia per a medicaments d’urgència. A dos quarts de cinc del matí, o sia una hora abans del bram de les fàbriques, anava d’un carrer a l’altre trucant a la porta dels qui havien de matinejar. Eren pocs els qui tenien despertador. Els que s’havien de llevar a una hora desacostumada l’avisaven col·locant al pedrís de la porta un nombre de pedres iguals a l’hora que volien que els desvetllés. Això originava enrabiades, perquè sovint els bromistes es divertien traient o afegint alguna pedra".
També Marian Burguès en el seu fantàstic llibre "Sabadell del meu record" parla dels "serenos" amb una barreja d’afecte i reconeixement. "Al punt de tres quarts de deu a l’estiu i de nou a l’hivern, es reunien a la casa de la vila i anaven a la plaça. Allà posats en filera, quan havia tocat l’hora de reglament, començava el primer: -‘Alabado sea Dios… Las diez han dado, serenooo’. Si estava núvol, acabava: -‘Nubladooo’. De seguida el que seguia feia el mateix, i així fins a l’últim, no es movia cap d’ells. Era una atracció seriosa i emocionant, car cada un d’ells tenia veu i tonada diferents. I voltaven els seus barris cantant les hores i els quarts, anunciant si estava núvol o serè, si plovia o si nevava. Ells tocaven els pitos d’alarma en cas de foc. Tenien els seus vestits de gala per a les festes i el seu sabre amb una corretja ampla de mig pam, blanca i lluenta com si sortís de la botiga. El diumenge al matí passaven a cobrar el que els veïns volguessin donar-los, qui un quarto, qui dos i així es feien un jornalet".
Des de la nostra ciutat d’avui, plena de tecnologia i aspirant a ser smart city, i des de les nostres aplicacions de mòbil gairebé per a tot, ens costa imaginar aquesta ciutat dels serenos. I, en canvi, eren el so de les nits de la ciutat, com ho eren els campanars dels pobles. Les ciutats eren comunitats petites i en els barris la interacció entre els veïns era més franca i freqüent. Els vigilants eren els ulls de nit de la ciutat abastable i eren els serveis abans de la societat dels serveis, quan no calien càmeres de gravació pels carrers ni calia el Google Maps per trobar els carrers de les ciutats. El nostre repte actual és ser capaços de combinar tecnologia i innovació amb aquest sentit de proximitat i d’humanitat que tenien els vigilants.
