Davant les notícies sobre la crisi humanitària dels refugiats, ens dol el tractament de la nostra Unió Europea quan parla de la immigració o dels refugiats. Potser ens caldria dir prou a tanta demagògia. Hem de parlar de les persones i deixar de construir barreres, tanques i murs i ocupem-nos d’evitar la desesperació, la por, la misèria i la mort que pateixen milions de refugiats arreu del món.
Les darreres informacions de la premsa es fan ressò de les expulsions de refugiats d’alguns països europeus, de la confiscació dels seus béns, de la moratòria pel que fa a l’agrupament familiar… Ens preguntem: estem parlant de refugiats, o més aviat de rebutjats?
Cal un compromís personal i col·lectiu, i mirar els altres com a iguals a nosaltres mateixos, només així podrem vèncer aquestes situacions.
Ara més que mai, cal recordar la paraula que ens digué Jesús quan li van preguntar quin és el manament més important de tots. Ell respongué: estima el teu germà com a tu mateix.
Cada cop hi ha més camps de refugiats, veritables ciutats de la desesperació on resten confinades persones que s’han quedat sense pàtria, sense la seva llar, en una profunda incertesa sobre el seu futur i el dels seus infants i joves. Captius de la "caritat" internacional. Pendents de sortir als mitjans de comunicació mundials perquè algú es fixi en ells i llavors alguns països es mobilitzin.
La mort "retratada" d’un infant ens va commoure, ens va trencar el cor i ens va indignar. Llavors, els dirigents europeus van parlar d’acolliment, però d’un acolliment selectiu. Va començar un regateig per veure quants refugiats tocaven a cada país. Només de sentir-ho ens hauria de caure la cara de vergonya a tots.
Hem d’actuar, hem d’anar a les arrels i analitzar les causes que el provoquen. Hem de passar de la inacció i la indiferència al compromís. Hem de contribuir al foment de la pau al món, perquè la majoria de les persones han fugit de les guerres que assoten els seus països.
Sovint la resposta més immediata no prové dels estats, sinó de la ciutadania solidària que, a través de les ONG i altres entitats sense afany de lucre, fa arribar les primeres ajudes. L’emergència és motiu de primera plana, però la reconstrucció d’aquests països acaba essent anecdòtica.
A Càritas no podem restar indiferents davant d’aquesta situació. Estem parlant de persones, no de números ni d’objectes. Posem cara als refugiats, als immigrants. Tots tenen nom i una vida personal i familiar que ara ha quedat completament estroncada.
És per això que monsenyor Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa, va encomanar a inicis de setembre de l’any passat la coordinació del suport a les víctimes d’aquesta crisi humanitària a la nostra diòcesi a Càritas Diocesana de Terrassa.
Tot i que des de llavors hem restat al costat de les diferents administracions públiques per atendre les persones que ens derivessin, a hores d’ara no ha arribat cap contingent… I no arribarà per la incongruència de la política de la Unió Europea i dels seus estats membres, que ha decidit retornar les persones arribades a Europa massivament a Turquia, el que suposa una greu transgressió dels drets humans.
Estem en una situació dramàtica que requereix d’una resposta urgent. Ara hem d’estar al seu costat, però no hem d’oblidar que tots -governs i institucions d’acció social com Càritas- hem de treballar seriosament pel bé comú, perquè aquestes persones no perdin la vida en el camí de fugida, i això implica, com diu el papa Francesc en la seva darrera encíclica, "Lloat sigueu": "Moltes coses han de reorientar el seu rumb, però primer de tot la humanitat necessita canviar. Fa falta la consciència d’un origen comú, d’una pertinença mútua i d’un futur compartit per tots. Aquesta consciència bàsica permetria el desenvolupament de noves conviccions, actituds i formes de vida" (cf. 202).
L’autor és director general de Càritas Diocesana de Terrassa
