Antigament es comptava la població d’un lloc pel nombre de "llars", és a dir, fogueres o focs. Es comptava, doncs, per famílies o agrupacions familiars. Entorn del foc les persones hi feien vida. Foc era sinònim d’aliment, també de calor i protecció.
Modernament el càlcul de la població es fa per individus. La persona ha cobrat protagonisme, a diferència d’abans, quan la societat era més patriarcal i qui comptava era el cap de la família. Veiem que les anàlisis demogràfiques, per més objectives que pretenguin ser, sempre estaran subjectes a les ideologies del moment i es posa l’accent en aquelles dades que es volen prioritzar. Això ha passat i passarà en totes les èpoques.
La llar era, doncs, aquell hàbitat on es resolien, en principi, les necessitats bàsiques. No només materials sinó també emocionals. Avui dia utilitzem més el terme "casa", que prové del llatí i s’associa més a cabana o lloc de refugi. I, de sinònims per designar el lloc on vivim, habitualment n’hi ha molts més: residència, predi, apartament, habitació… En tots ells l’activitat mínima que realitzem és la de dormir i guardar les nostres pertinences personals.
No obstant això, la llar o la casa és molt més que unes parets cobertes i amb porta que ens aïlla del món exterior, proveïda de llit, cuina i bany. La llar és una extensió de la nostra persona: del nostre cos, la nostra psique i el nostre esperit. D’alguna forma, la nostra llar és un mirall de la nostra personalitat. La nostra llar pot delatar el nostre actual estat d’ànim: una setmana convulsa, amb presses, sense temps de tornar les coses al seu lloc després d’usar-les o l’assossec de poder harmonitzar temps i espais, tenint cada cosa en el seu lloc i complint una funció determinada, tot disposat amb una bellesa d’estil personal.
La casa és també un llibre autobiogràfic, que condensa les diferents etapes de la vida personal o familiar: retrats, objectes de diverses procedències, mobles heretats de generacions passades… La història dels nostres gustos també es materialitza a la llar.
Les dimensions de la casa marquen molt la capacitat d’acollida. No obstant això, el caràcter acollidor, el donen els seus habitants. Per més petita o gran que sigui la residència, és un mateix qui la fa permeable o impermeable a l’entrada d’un altre. Una casa oberta, disposada a rebre visites o acollir per unes nits el familiar o l’amic és sinònim de maduresa i de disponibilitat.
Per acabar, la casa és certament la protecció de la persona o del grup que l’habita. Així com el cargol va secretant les substàncies que genera la seva closca, la persona es va rodejant o produint allò que li dóna sensació de llar. En aquest sentit, la casa és el mirall on es pot contemplar i saber què passa a l’interior de la persona o del grup que li dóna vida. I es diu que els miralls sempre diuen la veritat.
L’autor pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
