La Brutal és una companyia de teatre que aglutina professionals al voltant de projectes independents, innovadors, contemporanis i urbans. Un grup d’amics capitanejat per Julio Manrique amb David Selvas, Cristina Genebat… Els seus muntatges es compten per èxits, l’última bomba, la revisió del seductor, infidel i vividor de la literatura universal, un cràpula: Don Juan.
Té sentit la figura de Don Juan al segle XXI? El mite de Don Juan ha sobreviscut en més de dues mil versions, alguna raó deu amagar. Personatge nascut a "El burlador de Sevilla y convidado de piedra", compost per Tirso de Molina entre els anys 1612 i 1625, s’ha anat transformant a les mans dels diferents creadors des de Molière fins a l’òpera "Don Giovanni", de Mozart; el poema simfònic "Don Joan", de Richard Strauss; sense oblidar "Don Juan Tenorio" (1844), de José de Zorrilla, o el "Don Juan", de Lord Byron. Com es veu la tradició donjoanesca és llarga, arriba a tots els àmbits, des de la literatura fins a l’òpera, la música o el cinema.
El que defineix Don Juan és la seva set d’amor, però no amb la mateixa persona, sedueix tot tipus de bellesa. A Tirso de Molina Don Juan es proposa burlar-se de les dones i assumeix aquest rol com un ofici natural i quotidià, i no admet culpes, ni responsabilitats. La llengua dels Rolling Stones es passeja per l’escenari seduint Anna Azcona, Nausica Bonnin i Cristina Genebat. La versió de Molière, punt de partida per a l’obra que es pot veure aquests dies a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya interpretada per Julio Manrique, la figura de Don Juan és la del seductor, aquest apareix com un transgressor de les normes socials, un fora de la llei que s’amaga i és perseguit per l’infern. El pare i les relacions familiars són una càrrega per a aquest esperit rebel, es desvincula de qualsevol lligam amb la família, l’enfrontament amb el pare, interpretat per Lluís Marco, es justifica en tant que el seu pare és també un home que enganya, la diferència són les aparences que el pare socialment manté. Don Joan per contra es treu la màscara i es mostra tal com és, sense remordiments de consciència. El contrapunt racional el posa el criat que, com Sancho al Quixot, li serveix per veure el punt de vista pràctic de la realitat. El criat -Sganarelle- és interpretat genialment per Manel Sans, qui com el seu senyor valora el costat perillós de la vida quan s’inicia l’obra i anima l’espectador a fumar, en tant que busca el plaer de fumar, en contra de les recomanacions de les autoritats sanitàries. Criat i senyor són esclaus dels seus vicis que els han donat les seves experiències amb les dones que han trobat al camí de la vida.
La traducció del text de Molière que ha realitzat Cristina Genebat troba en l’escenografia de Max Glaenzel i la direcció de David Selvas els fils que ens presenten un Don Juan que ressuscita un clàssic amb els ulls del nostre segle XXI. Les entrades exhaurides abans de l’estrena són un bon indicador d’aquesta joia literària posada al dia, el públic no és tonto i no se’l pot enganyar, quan el teatre està buit és una pista que alguna cosa no s’ha fet bé, per contra quan no hi ha forma de comprar unes entrades és, com deia Lope de Vega, el senyal que alguna cosa està fent bé el grup la Brutal.
