No explicaré l’escena perquè ha estat reproduïda aquesta setmana per tots els mitjans de comunicació digitals i, per tant, qui ha tingut ganes de veure-la ho ha pogut fer malgrat que TV3 va esborrar del seu web el vídeo en què es pot veure l’inefable moment en què Empar Moliner, tot parlant sobre la pobresa energètica i la gent que la pateix, cremava un llibre que duia el nom de “Constitución española”.
No em sembla ni bé ni malament que es cremi la Constitució espanyola. No em sento provocat per aquest acte, ni en un sentit ni en un altre. Sacralitzar la Constitució ha estat un dels paranys més evidents en què ha caigut de quatre potes l’esquerra espanyola que, a base d’anar construint blocs constitucionalistes amb la dreta, ha convertit la qüestió territorial en un desgavell. No cal sacralitzar la Constitució, però tampoc ens ha de doldre admetre que és un bon text jurídic al qual caldria llimar les imperfeccions pròpies del moment en què va néixer. Segurament no hi ha cap altre text constitucional on allò que era nou hi estigui tan íntimament entrellaçat amb allò que es resistia a morir. Fins i tot els articles més cantelluts, com el 2 i el 8 del títol preliminar, contenen coses amb què difícilment es pot estar en desacord, sobretot vist des de la perspectiva de l’any 1978 -en aquell moment, que la funció de l’exèrcit fos “defensar l’ordre constitucional” tenia molt més de victòria democràtica del que puguin pensar els joves d’ara i els desmemoriats de sempre. I, des del punt de vista estrictament literari, ja que qui va fer veure que la cremava presumeix de ser escriptora, és un text notablement més ben redactat que el nostre Estatut, versió 2006, que sembla escrit per un mico borratxo amb la intenció que ningú hi entengués res.
Però, a més a més, Empar Moliner en la seva performance televisiva confon intencionadament la Constitució amb el Tribunal Constitucional: és aquest darrer qui va tombar la llei catalana de pobresa energètica i és aquest el qui va acumulant descrèdit rere descrèdit des dels temps de la presidència de Jiménez de Parga. Però cal recordar que fins i tot el Tribunal Constitucional ha viscut temps -durant la presidència de Francisco Tomás y Valiente, per exemple- en què Catalunya s’hi ha sentit acollida i els seus interessos, defensats. Entenc, però, la necessària metonímia que va haver de fer Empar Moliner perquè si, en comptes de cremar la Constitució, hagués cremat el Tribunal Constitucional, el sarau que s’hauria muntat hauria esdevingut còsmic.
Així, doncs, no m’escandalitza, ni crec que hagi d’escandalitzar ningú, més enllà dels fariseus de guàrdia, que es cremi en públic un exemplar de la Constitució com a acte reivindicatiu. És més, em sembla una acció plenament constitucional. Fins i tot em sembla raonable que ho faci algú amb la bona intenció d’escalfar-se, com si vol cremar les obres completes de Shakespeare, sempre que no sigui un dels 233 exemplars del First Folio que queden. Ara, que ho faci una novel·lista, amb llibre acabat de sortir d’impremta, uns dies abans de Sant Jordi, em sona, més que a reivindicació, a acte promocional aprofitant la coincidència que l’esmentada escriptora té un balcó obert en una televisió que paguem entre tots. I això ja no em sembla tan raonable.
