Avui dia, tots els països estan infectats per una sèrie d’epidè-mies que tenen totes elles un virus comú: el robatori. No és, certament, un fenomen nou. Des de l’antiguitat els homes crearen un conjunt de lleis per tal de poder viure plegats. En els primers documents històrics coneguts ja hi figuren lleis referents al robatori com a delicte amb la seva corresponent sanció: el Codi d’Ham-murabi, el llibre de l’Èxode, la Il·líada i l’Odissea. Tothom sap que robar està malament i moltes persones no roben, com altres, per por al càstig, sinó principalment perquè tenen consciència de la "regla d’or": allò que no vols que et facin a tu, no ho facis als altres. Tanmateix, hi ha gent que roba de diferents maneres perquè creu que no el descobriran mai. És per això que, aquesta epidèmia, l’estem patint desmesuradament arreu.
Robar no és només prendre una cosa de valor al seu amo amb violència o engany. És molt més que això. Com es fan riques moltes persones? El tràfic d’armes -l’aliment de moltes guerres- és un instrument per aconseguir-ho. Les armes maten, roben la vida a milions d’innocents. Una altra eina, per la qual persones malvades fan un gran negoci, és el segrest de persones, és a dir, el robatori de vides humanes. Hi ha també qui trafica amb persones, amb drogues o amb òrgans humans. Són aquests robatoris molt greus, ja que els prenen allò més preuat, la vida, la salut i la dignitat de la persona. Fins a on arriba la cobdícia d’individus que obliguen persones a treballar com a esclaus en economies submergides? I la dels qui roben nadons i infants? Quantes persones moren de fam al món, mentre altres, fartes, es moren d’indigestió? I el tractament d’Europa vers els emigrants que fugen de la guerra no és una forma cruel de robatori? A totes aquestes persones se’ls roba l’esperit, el futur, l’esperança, la tranquil·litat, la vida. I fonamentalment se’ls roba allò essencial per esdevenir persones, "el temps vital", que és la condició sense la qual viure com a éssers humans és impossible. "Hi ha tres coses -diu un proverbi- que no tornen mai: el temps, les paraules i les oportunitats." A aquestes persones, els han robat les tres coses.
Ha sortit a la superfície fa poc un estratagema maquiavèlic -el fi justifica els pitjors mitjans-: robar l’esperit, el cor, el cos i la sexualitat de dones que compartien sense saber-ho la seva vida íntima amb agents infiltrats d’Scotland Yard, els quals volien controlar l’activisme polític. Eren agents infiltrats en els moviments d’esquerres des dels anys 80 fins a la primera dècada del 2000. Aquestes dones activistes descobriren anys després per què les seves "fictícies parelles" s’havien esfumat de les seves vides. Aquestes violacions de la intimitat són un crim d’Estat. No és més greu aquest fet que robar milions d’euros?
Un altre estratagema és el frau fiscal i els paradisos fiscals. És sabut que la corrupció és un mal endèmic i sistèmic, que posa en perill l’economia social i la democràcia. L’últim exemple n’és "els papers de Panamà". Aquests expliquen una mica com persones riques, bancs i firmes d’advocats operen d’una manera poc ètica tot i fregant o ultrapassant la legalitat amb l’ajut d’un despatx d’advocats -Mossack Fonseca- que vigila el secretisme dels seus clients tot i sabent que formaven part d’organitzacions criminals, que eren traficants de drogues, polítics corruptes o evasors fiscals.
Aquesta visió incompleta d’exemples de robatoris palesa que el mal està present al món més del que ens imaginem, ja que habitualment roman amagat enmig de la foscor del secretisme legal i il·legal.
Penso, a més, que el que coneixem és només un minso material que pertany a una immensa i desconeguda cova on amaguen els béns milers d’il·lustres i moralistes lladres. Què s’hi pot fer?..
L’autor és filòsof
