La celebració del centenari del Cinema Catalunya em fa tornar la mirada a la ciutat de fa cent anys. Era una Terrassa optimista enmig d’una Europa submergida en un dels seus pitjors malsons. Les trinxeres de Verdun quedaven molt a prop i molt lluny. Terrassa vivia l’optimisme de la butxaca i estrenava cinemes i alguns dels millors edificis de Muncunill, com la Casa Badrinas del passeig o el nou establiment del Condicionament Terrassenc. Era una Terrassa aparentment feliç que pensava a créixer. L’arquitecte municipal Josep Maria Coll definia el pla de creixement de la ciutat per desbordar les seves fronteres clàssiques, la Rambla a l’oest, Vallparadís a l’est, la via del tren del Nord i la carretera de Montcada. El pla de Coll i Bacardí que s’aprova el 1917 va ser determinant per entendre l’evolució del quadrat central de Terrassa. A més del Cinema Catalunya, Terrassa inaugurava el Centre Mèdic de Sant Quirze amb Baldrich i el Grup Escolar Torrella del mateix Coll i Bacardí a la Rambla. Era un any de bonança. Rajaven els Caus i una gran nevada deixava la ciutat blanca i fotos per al record.
Políticament la ciutat continuava dominada pel Centro Tarrasense, l’artefacte polític d’Alfons Sala que vivia els anys de major esplendor política. Molt influent a Madrid, havia estat nomenat director general de Comerç i Indústria el 1915, en un moment clau. La guerra europea afectava molt seriosament les capacitats de producció del tèxtil dels països en guerra. A Terrassa, li venia una demanda de teixit sobrevinguda de grans dimensions. Anaven tots els telers. La llegenda diu que la ciutat era sovintejada per espies i representants francesos i alemanys competint per obtenir teixits. Sala acompanya diputats francesos a Terrassa i negociava grans comandes dels exèrcits dels països bel·ligerants aprofitant la posició de neutralitat espanyola. Una vegada més, el Sala industrial i polític confluïen. A més, era una etapa prèvia al gran enfrontament amb el catalanisme que s’esdevé a partir de 1917-1918. Sala era el representant d’un moviment localista plenament consolidat. El seu càrrec com a director general fou però efímer. Dimití el març de 1916 per una barreja d’interessos polítics i de representació dels interessos patronals locals. A les eleccions legislatives de 1916, literalment va arrasar. Sala semblava congregar al seu entorn més consens que mai. Duraria poc.
Per contra, durant tot l’any 1916 l’activisme obrerista, la Federació Obrera i el Sindicat de l’Art Fabril en especial començaven intenses mobilitzacions en contra de la carestia de la vida i amb l’exigència que els grans beneficis empresarials d’aquells anys arribessin també als salaris dels treballadors. Els símptomes de la tempesta social que esclataria cinc anys després eren evidents per a qui els volgués llegir. Algunes vagues d’aquell any 1916 van ser ja molt violentes, com la del taller metal·lúrgic de Joan Abelló. El Banc de Terrassa esdevindria aviat el segon banc de Catalunya i cobria en un tres i no-res les seves ampliacions de capital. La burgesia local ja no en tenia prou amb els casinos menestrals i començava a imaginar el que molt aviat seria el Gran Casino. Terrassa encara sentia els ecos de ser l’Atenes catalana del mite noucentista i tenia al Mon Repòs Torres Garcia fent algunes de les seves obres més significatives. Terrassa era una ciutat optimista, malgrat tot. Europa quedava molt a prop a l’hora de les comandes tèxtils, però quedava molt lluny respecte del sofriment de les trinxeres i la catàstrofe política de l’enfrontament de les potències colonials.
Penso en aquella Europa i en la dels nostres dies. I continua quedant molt a prop i molt lluny. Estem a tocar del drama dels refugiats i, malgrat tot, anem a la nostra i a molts ens queda lluny l’evidència dramàtica del que suposa. La Unió Europea va ser el gran projecte per superar les ferides enormes de les dues guerres mundials. Europa va acabar el segle XX havent perdut completament el seu lideratge internacional però essent encara la part del món més equilibrada socialment. A grans números, Europa suposa el 7% de la població mundial, un 25% del seu PIB i un 58% de la despesa social del món. Aquesta Europa, que és lluny i que és propera, és el nostre gran projecte. Malgrat que Europa no aconsegueixi surar el nou món digital com voldríem, és l’únic projecte seriós a què podem aspirar si no volem quedar completament marginals en un món liderat per Estats Units i per Àsia. Per això, és importat preservar Europa i els valors que històricament ha estat capaç de liderar.
La Terrassa de 2016, malgrat que ja no estem en el pitjor de la crisi, no mira Europa des de l’optimisme de la butxaca com passava el 1916. La mirem des de les dificultats de qui no és capaç de superar un atur elevadíssim i la segregació social que comporta. Però Europa és el nostre horitzó. Perdre Europa és perdre’ns tots plegats.
