Actualment els ciutadans ens veiem abocats a utilitzar més màquines que anys enrere per poder fer l’activitat diària. Explicaré una situació que es pot prendre com a exemple. Per accedir als transports públics moltes vegades ens veiem en la necessitat de fer servir una màquina per poder treure el bitllet. En els transports urbans gairebé ja no hi ha alternativa. En el tren, en algunes estacions continua havent-hi una taquilla en la qual podem comprar el bitllet; si es tracta de bitllets de llarga distància, la companyia ferroviària fins i tot arriba a penalitzar la compra del bitllet a la taquilla, incrementant-ne el preu en un petit percentatge.
La telefonia en general i la mòbil en particular han sofisticat els telèfons, que, a més de servir per telefonar, també tenen moltes altres funcions, o sigui que cada vegada pot resultar més dificultosa la utilització del mòbil. Només cal pensar en el gran nombre d’apps que intenten fer-nos la vida més fàcil i que no sempre ho aconsegueixen. Així, doncs, no costa gaire veure que cada dia se’ns exigeixen noves habilitats tècniques per poder tirar endavant en la vida quotidiana. I, a més, aquestes habilitats no s’ensenyen enlloc; cadascú les ha d’aprendre com pugui. Generalment, els més joves es constitueixen mestres de les persones més grans. L’autoaprenentatge també funciona.
Aquestes situacions descrites han generat la convicció que les persones grans són negades en la utilització de les anomenades noves tecnologies o les màquines de què parlàvem en el punt anterior. Aquesta convicció es complementa amb una presumpció de signe contrari: que les noves generacions estan especialment dotades per a la utilització d’aquests dispositius. Però, des del meu punt de vista, totes dues són, com a mínim, poc encertades. Avui només tractarem de les persones grans.
Deixant de banda les possibles malalties neurològiques, resulta habitual associar el pas dels anys a un progressiu deteriorament cognitiu. Creure que el deteriorament és inevitable duu a no fer gaires esforços: com que la meva edat m’ha posat un sostre, no cal que m’esforci per aconseguir res… Tot plegat em fa sentir incapaç, encara que no ho sigui. Que l’edat porta un seguit de canvis és inqüestionable, especialment en la manera d’aprendre, que s’alenteix una mica, i a vegades els noms costa que vinguin a la memòria.
Sigui com sigui, no tot són inconvenients en la manera d’aprendre de les persones grans; també hi ha alguns avantatges: saber situar la informació en contextos significatius, tenir un vocabulari més ampli, més capacitat per detectar els motius i les intencions dels altres… També es té més paciència i molta informació personal, cultural i històrica.
Les persones grans estan tan dotades per a l’aprenentatge del funcionament dels nous dispositius com ho poden estar els joves, però sovint la motivació per aprendre a fer funcionar aparells nous no és la mateixa que la d’ells. La persona gran adopta una actitud passiva que fa pensar en una incapacitat. Contràriament, el nivell de motivació per a l’aprenentatge del funcionament de nous aparells en els joves és molt elevat i els esperona a aprendre molt ràpidament.
L’autora és psicòloga i pedagoga i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’investigació i difusió
