Si no ens posem nerviosos, si admetem que la política madrilenya és un planeta d’una altra galàxia, la veritat és que això s’està posant interessant. Diguem que el govern en funcions està "fent un Mas", és a dir, explorant les terres desconegudes que hi ha més enllà de la Constitució. Ho fan Constitució en mà, per suposat, però retorçant els arguments fins a límits desconeguts… Primer va ser l’intent de saltar-se el rei (absolutament decoratiu, però incrustat en el sistema, què hi farem) i veure si era possible que el mateix Congrés convoqués eleccions, davant la falta de candidats… La jugadeta va sortir malament, una llàstima. I ara tornen a intentar-ho: un govern que busca arguments exòtics per no sotmetre’s al control del Parlament, que per altra banda no deixa de ser una mena de xou mediàtic sense massa importància pràctica. Però no és en absolut una qüestió menor, per molt tècnica que pugui semblar: estan inventant una mena de govern autònom, còmodament instal·lat en una zona difusa, que pot viure molts mesos així, passant del Congrés i del resultat de les darreres eleccions. Com si fos un govern tecnocràtic, vaja, que va per lliure i intenta no respondre davant de ningú. Un experiment interessantíssim, sens dubte, més o menys emparat en interpretacions subtils i maquiavèliques de la Constitució i de les lleis. I amb la seguretat, clar, de controlar militarment el poder judicial: qui interpreta les lleis té les claus del sistema, aquesta és la gran trampa de tot plegat. Qui fa això és precisament qui més ha insistit a interpretar (i matar) la Constitució al peu de la lletra, aquesta és la "gràcia" (poca) de tot plegat. I, per acabar-ho de complicar, tenim el xoc institucional amb el Congrés… Tot plegat no porta enlloc, és com una gran partida de pòquer en la qual els jugadors es pensen que el casino és seu. Però estan obrint la porta al final (llarg, agònic) del règim del 78. Un final en el qual pot passar de tot i pot no passar res, però que segur, segur, ens condueix a la decadència com a país.
