Per als lectors habituals dels meus articles -espero que n’hi hagi algun-, no caldria que comencés dient que, entre les no més de tres o quatre conviccions de pedra picada que tinc, hi ha la del republicanisme. I, per tant, que si les monarquies en general les considero uns objectes decoratius -si són de bona qualitat- per posar en una vitrina més que no pas instruments polítics defensables, quan parlem de la monarquia espanyola, per a mi, ja no passa de ser un "pongo". És a dir, un objecte d’aquells que algú t’encoloma de bona fe, que fa més nosa que servei i que, com que no saps on posar-lo, mires de treure-te’l de sobre.
Ho dic perquè, malgrat ser republicà, el numeret de la retirada del bust del rei Felip VI de la sala de plens de l’Ajuntament de Terrassa -i sobretot el seu retorn al cap de 33 dies- em sembla d’un ridícul espantós. Un ridícul que no sols pot haver irritat els monàrquics de bona fe, sinó que també hauria d’irritar els republicans de convicció. És un clàssic de la política que en aquesta feina es pot fer de tot, menys el ridícul. De manera que, per no fer-lo, abans cal pensar bé què es fa i informar-se i preveure les conseqüències d’allò que es decideix. D’això, també en termes clàssics, se’n diu prudència, i és precisament la virtut que és -hauria de ser- la més pròpia de tot polític.
En aquest sentit, la tornada del bust del rei a la sala de plens posa en evidència -a més de fer riure- l’escassa prudència de la decisió anterior. Que ERC i la CUP ho impulsessin no m’estranya. La seva representació municipal els impulsa a la gestualitat exagerada per no desaparèixer de l’escena pública. "Demanar no fa pobre", es deia abans, i per demanar que no quedi, podien pensar els responsables d’aquestes organitzacions. El que no s’entén, però, és que s’aprovés sense preveure’n les conseqüències. I, aquí, tan sorprenent va ser la posició de CiU -favorable a la retirada- com l’abstenció del PSC, al marge del suport de Terrassa en Comú, a qui possiblement va doldre no haver-se-li acudit abans. Cert: no s’entenen aquestes posicions en partits de qui caldria esperar més capacitat d’anticipació, més resistència per no fer el préssec, més disposició per explicar al ciutadà que hi ha gestos inútils i, sobretot, més imaginació per preveure la cara que acabarien posant quan els arribés el requeriment. Si, a més, hi poses un rètol que diu que el bust hi és per imperatiu legal, no fas altra cosa que explicitar quina és la teva capacitat per resistir aquests imperatius. És a dir, zero. (Que no fos d’això, que es tractava!)
Hi ha un aspecte de l’afer, però, que voldria emfasitzar. I és que aquests actes de desacatament només són creïbles si qui els proposa o els duu a terme és qui n’haurà de patir les conseqüències. Vull dir que és una llàstima que ERC no retirés el bust de Juan Carlos I quan era al govern de la ciutat, per tal de veure fins on hauria resistit, en aquell cas, al requeriment i a les conseqüències de desobeir-lo. Proposar que es retiri el bust, però exigir que ho faci el "primo de Zumosol" per tal que si algú ha d’acabar rebent no siguis tu mateix, no s’hi val.
