Cinc germanes sota l’atenta mirada d’un nen. Diuen que la infància és el paradís perdut de cada persona, aquest narrador ens explica aquest món on cinc dones s’entesten a sobreviure en un món rural. La mirada innocent d’un nen pot donar-nos molts matisos d’una realitat difícil com la que viuen aquestes cinc dones i les seves circumstàncies. "La dansa d’agost" conté una exploració constant entre l’esperança i la desolació, l’explosió d’alegria i la tristesa més profunda, parla sobre l’alegria del present i els cops del futur. La càrrega de pena i el fracàs es fan presents com una ombra que a poc a poc va cobrint aquesta casa de camp, on la música arriba entretallada per una ràdio que funciona a estones com la felicitat que arriba a petits glops, com els d’un bon whisky irlandès.
L’espectador s’emocionarà amb aquestes cinc solterones d’entre trenta i quaranta anys que viuen juntes i recloses en el seu món interior a Bally Beg, a la Irlanda rural de l’any 1936. A Espanya començava la nostra Guerra Civil, mentre tot Europa se’n feia ressò i les Brigades Internacionals reclutaven gent.
La Perla 29 presenta aquesta obra de Brian Friel a la Biblioteca de Catalunya. Alguns espectadors privilegiats van veure l’any 1993 la versió dirigida per Pere Planella al Teatre Lliure amb un repartiment encapçalat per Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Ester Formosa, Ramon Madaula, Lluís Tomer i Pep Montanyès. En aquesta ocasió les cinc germanes Mundy són cinc actrius meravelloses: Marta Marco, Carlota Olcina, Mònica López, Nora Navas i Màrcia Cisteró. Tres homes creuen aquestes vides: un predicador que torna d’Àfrica trastornat per la seva experiència i amb la memòria que li flaqueja (un Ramon Vila ple d’energia), un home incapaç d’assumir les seves responsabilitats, un rodamón (Òscar Muñoz, seductor i divertit) i un nen que com un voyeur ho mira tot amb els seus grans ulls emocionats de nen gran (un Albert Triola que ens emociona amb les seves llàgrimes). Amb una direcció d’actors cuidada fins al mínim detall de les emocions, Ferran Utzet signa aquesta versió que ens parla de les coses importants de la vida. Un naturalisme poètic impregna el muntatge i fa que l’espectador se submergeixi amb malenconia i tristesa creixent en la vida d’aquests vuit personatges i els seus destins, com una trista cançó del nord. L’espectador pot veure un vídeo a Youtube on hi ha l’essència del procés de muntatge de l’obra. I si té una mica de temps és del tot recomanable veure la pel·lícula "Dancing at Lughnasa", de 1998, de Pat O’Connor, amb una esplèndida Meryl Streep.
El personatge que interpreta Albert Troila, com Marcel Proust, busca les olors, els sons, els colors, l’olor dels cigarrets que fumava la seva tia, les abraçades i els petons de la seva mare, la presència i l’absència del seu pare, el fantasma del predicador que torna d’Àfrica desmemoriat, rialles, menjars, disgustos i estels que mai van emprendre el vol o bicicletes que mai van arribar. "Dansa d’agost" és una obra pertorbadora i commovedora. L’emoció neix de les veus femenines en primera persona que viuen i pateixen aquest drama i les evocacions autobiogràfiques d’aquest nen que busca en el seu interior al ritme d’un ball tradicional irlandès.
