Viladecavalls està de dol. Se n’ha anat en Manuel Fernández Benz. Un adéu que ens ha deixat garratibats i commoguts. Tot i que semblava previsible -d’un temps ençà- l’impacte ha estat molt fort. Encaixar-ho esdevé tasca ben feixuga.
Faig la reflexió al moment de perdre aquest bon amic. A una edat molt jove. Ara, quan -amb fe i sense- de ben segur que no tocava. Malgrat ésser sempre la vida un gran regal, tots sempre la voldríem gaudir més. En diferents tonalitats. Parlo de temps, goig, intensitat i -fins i tot- passió o rauxa. Una traïdora malaltia ens l’ha pres.
Pensant en ell, em ve -a la memòria- la cançó més coneguda d’en Frank Sinatra. La frase inicial és lapidària: "And now, the end is near" ( i, ara, el final és a prop )… Quantes vegades l’he sentit i taral·lejat. Potser mai no m’havia colpit tant com en un moment com aquest. Em genera un cabal d’emocions/sentiments difícil d’expressar.
Ell, certament, podia cantar allò del " I’ve lived a life that’s full. I’ve traveled each and ev’ry highway. But more, much more than this, I did it my way " (he viscut una vida plena. He viatjat per tots i cadascun dels camins. I -molt més que no pas això- jo ho vaig fer a la meva manera).
Era un dels "nostres". El seu lligam amb el Cor Sant Martí (de Vila) ve donat pel fet que na Fàtima (la seva esposa) n’és la directora. De fa uns anys, doncs, de forma més que evident, ell també formava part de la nostra "família"… Ha estat un tràngol molt dur de pair. Però, entre tots, en sortirem. Li farem costat a ella i a llurs quatre fills (Maria, Marta, Uri i David). De ben segur que ho superarem.
El Manu seguiria cantant el " I’ve loved, I’ve laughed and cried. I’ve had my fill; my share of losing. And now, as tears subside, I find it all so amusing. To think I did all that. And may I say not in a shy way, no, oh no not me, I did it my way " (He estimat, rigut i plorat. Vaig tenir males experiències. Em va tocar perdre. I, ara que les llàgrimes cedeixen, trobo divertit pensar que tot això ho vaig fer -i ho dic sense por- a la meva manera). Tot l’entrellat i el rerefons d’aquesta bonica melodia se li escauen perfectament a hores d’ara. De dalt a baix. Fil per randa.
La mort, certament, mai no és el final del camí. Malgrat el destí que tots tenim marcat, el nostre referent és viure. En plenitud. Sense patir ni morir. Empeltats en la saba d’un món nou. Abrusats al gresol d’un vent que ens empeny i dóna força. A la recerca d’una albada eterna que guareix qualsevol dolor i esmena les nostres mancances.
Tant de bo que aquests sotracs que ens toca passar -de tant en tant- ens obrin els ulls! Que ens ajudin a copsar la grandària i profunditat d’aquests misteris. Si més no, de cara a canviar esquemes habituals -sovint erràtics-del nostre tarannà diari.
En acabar, una forta abraçada a tota la família d’en Manu… I, alhora, el millor desig pel seu descans etern. Indubtablement, se’l té més que merescut. Força, amic!
