Catalunya no està dividida ni barallada ni hi ha crisis de convivència ni paranoies per l’estil. Però sí empatada, cosa que no és dolenta ni bona per ella mateixa. Depèn de l’entusiasme, la desesperació o l’immobilisme de cadascú. Mig país sembla que aposta per la independència, l’altre mig no. Les dades del darrer baròmetre CEO apunten cap a un escenari de llarga estabilitat. Estem pensant, estem valorant, sospesant… També podria ser que a la meitat que no vol ser independentista hi hagi molta gent que es pugui decantar, i a l’inrevés. Radicalismes al marge, depèn del grau d’emprenyamenta, d’insatisfacció. Bàsicament, és això: estem força d’acord que estem insatisfets i que volem canviar-ho. Alguns pensen a tirar pel dret, d’altres esperen miracles impossibles: en general, aquest s’ha convertit en un país que espera que li ho facin tot, sense pagar el preu que toca. I en aquesta vida res no és de franc, cosa que hem oblidat després de dècades de política-ficció. Si et vols revoltar, surt car. Si vols fer d’ovella dòcil, surt car. Tu tries. D’on vindrà el desempat? Dels joves. De les actuals generacions ho dubto molt. Ja farem prou si consolidem el descontentament i si evitem el descarrilament. I si no ens deixem entabanar pels il·lusos de la independència miraculosa ni pels talibans de la unitat tòxica, millor. L’empat continuarà molt de temps, perquè ni Espanya ens és estranya ni totalment imposada, ni una Catalunya independent és impossible. Si Espanya no construeix un projecte engrescador, cosa altament improbable, si la casta "madrilenyo-centrista" continua enrocada, el resultat final serà un passi-ho bé. Això està cantat, tot i que no és possible saber quan. També és possible una mena de matrimoni amb vides separades, clar, però salvant les formes. L’únic que serà impossible és continuar com fins ara. Al final, qui desempatarà serà Madrid. I la veritat és que s’hi esforcen, cada dia una miqueta més…
