Ahir, divendres, vaig tenir l’honor i el goig de participar en una jornada de treball que celebrava els 25 anys exactes de la creació de la Fundació Vallparadís. Molt propi d’una institució com aquesta: es fa festa… treballant de valent; reflexionant, aprenent i aportant idees de futur, amb il·lusió, malgrat totes les dificultats i incerteses del moment. Sobrietat en les formes, rigor en la feina i esperança i satisfacció a totes les cares. Tant l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, com la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, que van assistir a la clausura, van fer justícia a la fundació en reconèixer la seva tasca enorme i de qualitat en l’atenció a les persones dependents.
L’atenció a la dependència és un dels grans desafiaments de futur al qual ens haurem d’enfrontar la nostra generació, però sobretot les generacions que ens segueixen. La millora de les condicions de vida, en molt bona part conseqüència del benestar social de què gaudim, ens permet tenir una esperança de vida i envellir com no ho havia fet mai cap altra generació. En poc més de cent anys hem afegit 50 anys més a una esperança de vida que era de només 35 a principis de segle XX. I, com explica l’Anna Cabré, en aquests moments, cada hora que passa, la nostra esperança de vida encara s’allarga 12 minuts més. Els assistents a les jornades, de quatre hores i mitja de treball, vam sortir amb 52 minuts més de vida. Una bona notícia de què també gaudeixen, és clar, tots els que no hi van assistir.
Però bones notícies com aquesta són les que ens obliguen a atendre’n les enormes conseqüències: l’envelliment de la població comporta l’augment de malalties i discapacitats, i la necessitat d’oferir els serveis necessaris per atendre-les. Són les conseqüències del benestar: paradoxes de la vida social! Amb un afegit: que, com més ben atesos estem, més insatisfets. Una altra paradoxa ben coneguda. Tots els estudis sobre el pessimisme social demostren que és més gran com més alt és el nivell de riquesa i benestar. I, al contrari, molts dels països on la gent es declara més feliç són països pobres.
Però la meva intenció no és pas traslladar-los les reflexions que es van fer a les jornades, sinó convidar-los a sentir-se partícips de la celebració d’una institució terrassenca que té una intensa presència arreu del nostre país. Les xifres de la seva activitat, en persones ateses, en serveis prestats i en personal que hi treballa, són molt rellevants. Com va dir la consellera Meritxell Bassa, que la Fundació Vallparadís, amb 25 anys de vida, tingui darrera seu una altra institució de servei públic i gestió privada -però sense ànim de lucre- de 116 anys, com Mútua Terrassa, és senyal de solvència i un motiu d’orgull -i de confiança- per a una ciutat com la nostra.
I bé: a això anava. A l’orgull local. Perquè em temo que molts terrassencs no tenim prou consciència de què significa tenir una empresa com aquesta. Ja ens va passar amb Caixa Terrassa, que no l’hem trobat a faltar fins que l’hem perdut.
Per això, avui que hem convidat uns amics del Pla d’Urgell i del Garraf a visitar -com fem sovint- la Seu d’Ègara, m’he fet el propòsit de no oblidar d’esmentar-los que també tenim institucions com Mútua i la Fundació Vall- paradís que fan de Terrassa una ciutat envejable.
