Darrera de la innovació i de l’emprenedoria hi ha decisions personals. Poden ser decisions mogudes per la necessitat, per la voluntat de crear o per la passió per la tecnologia o pel servei. Sense decisions personals consistents no passa res de significatiu. Després, si la decisió no s’acompanya d’un cert talent i d’esforç, les probabilitats de l’èxit cauen en picat.
Tanmateix, el procés de presa de decisions pot ser sinuós. No totes les determinacions neixen de cop. És molt habitual que madurin a poc a poc i que sovint estiguin alimentades per una bona dosi de serendípia. La vida està plena de casualitats, però darrera de molts projectes importants hi ha també la causalitat de decisions personals. La innovació i l’emprenedoria no surten d’assemblees ni de comitès, surten d’algú que assumeix el paper de liderar el camí d’exploració que comporta crear noves solucions en un món que canvia acceleradament. La innovació i l’emprenedoria poden trobar bones solucions en la cocreació i en la col·laboració però això no eximeix del procés de decisió personal. En algunes ocasions, les decisions poden ser col·legiades, preses en equip. Però han de ser decisions que no poden diluir la responsabilitat de l’emprenedor, al contrari, és més una suma de decisions personals que una dilució de decisions. L’emprenedoria i la innovació acostumen a ser esports d’equip, però equips propulsats per decisions fermes i lideratges que no es desdibuixen.
Hi ha casos en què aquesta decisió és gairebé tossuderia. Això pot semblar llegint biografies com les d’Edison. O una paciència a prova de bomba com la del promotor dels grans magatzems Macy’s de Nova York que va fracassar set vegades (amb les ruïnes corresponents) abans de tenir èxit. Són voluntats admirables cosides per una resiliència persistent. A la Terrassa del tèxtil, els cicles de crisi i de bonança s’alternaven com si els hagués dissenyat el propi Sísif. Però després de les caigudes sempre hi havia gent que prenia la decisió personal de tornar-hi, ja fossin drapaires o ja fossin parelles de teòrics i de viatjants que provaven sort muntant una petita fabriqueta.
La innovació i l’emprenedoria tenen més d’aristotèlica que de platònica. No s’alimenten només d’esbossos, viuen d’obres acabades i testejades en els mercats. La innovació té poc a veure amb els neoplatònics del Renaixement que sublimaven les idees i consideraven que la seva materialització les deteriorava o, simplement, les vulgaritzava. La innovació té més a veure amb el pas de la potència a l’acte d’Aristòtil. No n’hi ha prou amb tenir idees brillants, si no es concreten no serveixen per a res. Ras i curt. La innovació que triomfa és aquella que es ven o aquella que els ciutadans realment aprecien si parlem d’innovació pública. Innovar no és tenir idees, és aplicar-les i obtenir-ne resultats. No n’hi ha prou però a decidir que volem crear alguna cosa nova. Cal acceptar també que fer-ho, des de la innovació i l’emprenedoria, implica un risc. I aquí és on molta gent topa amb la seva aversió o incapacitat d’assumir riscos. Efectivament, el gran filtre és el risc. La possibilitat que surti malament existeix, i estadísticament és alta. No em crec cap emprenedor que esperi les subvencions per impulsar la seva start-up i eliminar el risc personal. Ni em crec cap empresa que innovi perquè hi ha subvencions públiques i no perquè sigui fonamental per a la seva estratègia de futur. Altra cosa és que els ajuts coincideixin amb el camí que han emprès, és a dir, que els diners públics passin per la innovació que igualment farà l’empresa o per l’start-up que igualment impulsarà l’emprenedor. Tot i així els recomanaria no perdre gaire temps a esperar els diners públics, no fos cas que en l’espera se’ls passessin les oportunitats.
Òbviament no és suficient amb prendre la decisió d’innovar o emprendre i acceptar-ne el risc, cal que també acompanyi l’èxit. És a dir, cal que els productes o serveis nascuts de la innovació es venguin. Si hom fracassa serà una bona ocasió per aprendre. Els puc ben assegurar que alguns dels meus fracassos com a emprenedor han estat més cars que un màster, però m’han deixat lliçons valuoses que espero que en pròximes aventures emprenedores em serveixin. I, si tenim èxit, no podrem perdre’n l’hàbit. Vivim en un món en què la innovació i l’emprenedoria no són una cosa puntual, que passa una vegada i ja n’hi ha prou. Innovar i emprendre cada cop s’assemblen més a una manera d’entendre la vida professional. Innovar i emprendre són una manera d’estar al món.
