Europa, com Janus -déu de la mitologia romana-, té dues cares. La una comença a formar-se a principis del segle XVI quan unes nacions d’Europa occidental es llancen a la conquesta del món a través d’aventures, guerres i morts i es desenvolupa per la violència, la destrucció, l’esclavisme, l’explotació ferotge de les "Amèriques" i Àfrica. No obstant això, aquesta dominació va oferir també l’espectacle de la modernització i el progrés. A aquesta primera cara se li ha afegit progressivament una segona cara complementària i sobretot antagonista, que tendeix a contrarestar-la: és la cara de l’humanisme, que des del segle XVI anirà desenvolupant les seves potencialitats universals amb el reconeixement del valor de les altres cultures, el principi de llibertat-igualtat-fraternitat, l’afirmació del valor universal de la democràcia i de la solidaritat humana, amb el reconeixement dels drets idèntics i iguals de tots els homes, els Drets Humans.
La dialèctica entre les dues cares d’Europa continua avui dia. La primera vol organitzar la societat mitjançant el pensament tecnocràtic amb una única i exclusiva finalitat el desenvolupament tècnic i econòmic. La segona cara parteix de la idea que el món no és una mercaderia, beu de les fonts de l’humanisme, la democràcia, el liberalisme democràtic i el socialisme i aspira a una vida millor perquè creu que un altre món és possible.
Les dues cares antagonistes són, però, inseparables. Les idees emancipadores s’han desenvolupat com a contrapunt a les dominacions i les idees humanistes s’han creat al decurs del progrés econòmic i tècnic. Tot i així, des de ja fa temps la primera cara, la de l’egoisme econòmic, està desfigurant la de l’humanisme, la de la solidaritat. Des que començà la crisi molts fets ho han anat demostrant, l’últim dels quals i ben patent és el dels refugiats que fugen de la guerra.
Què està fent Europa? Quina imatge dóna la societat europea de si mateixa? Algú va dir que el món és un mirall que torna a cadascú la imatge del seu propi rostre. Quina imatge de si mateixa veu Europa en el mirall dels refugiats? "L’experiència fonamental -diu el filòsof E. Lévinas- és el rostre de l’altre com a exigència ètica. L’encontre amb el rostre marca el començament d’allò que és humà." Quina imatge d’un rostre hieràtic, de mirada gèlida, deshumanitzada, deu veure Europa reflectida en els ulls dels refugiats!
La "xenia", és a dir, la calidesa, la preocupació, l’hospitalitat, la compassió pel foraster, fou una pràctica molt estesa entre els antics grecs. La seva pràctica es basava en una idea clara que altres persones, incloses les més llunyanes, eren mereixedores del mateix respecte i consideració que es tenia amb les més properes. Tenir cura dels altres és posar-se dins de la seva pell, reconèixer que sempre hi ha algú que està pitjor que un mateix i obrar en conseqüència.
Les històries de les vides dels refugiats -nadons, infants, adolescents, joves, pares i mares, persones grans, dependents… tots famolencs i a la intempèrie- trencarien el cor a qualsevol persona sensible. La guerra els ho ha pres tot, menys l’esperança d’arribar a una terra d’acolliment i tenir l’oportunitat de sobreviure. Però no; els europeus només es mostren preocupats per la integritat de les seves fronteres. Han oblidat la seva pròpia història de refugiats al llarg dels segles. En tancar, primer, els europeus les fronteres interiors del seu cor, no és gens estrany que tanquin després les fronteres exteriors.
Quin acte de "xenia", d’hospitalitat, calidesa i compassió per part d’una Europa que es considera/va el far humanitari del món lliure!
L’autor és filòsof
