La primavera, com cada any, arriba a Terrassa a través del seu Festival de Jazz -a Sabadell els arriba a través d’uns grans magatzems-, i amb la primavera les impulsives ganes de sortir del cau, i amb aquestes ganes les ganes de parlar, i el plaer de sentir una bona música de fons i què millor fer-ho que amb un gènere com el jazz. Enguany per acabar d’arrodonir la quadratura del festival, l’Ajuntament ha lliurat la Medalla de la Ciutat a Josep Maria Farràs, el nostre músic, el nostre jazzmen, el nostre trompetista i el nostre propulsor del jazz en una ciutat tan peculiar com Terrassa. Diuen que el jazz figura entre els impulsos primordials de l’ésser humà, penetra en nosaltres amb una força inimaginable i expressa sentiments sovint millor que les pròpies paraules. Doncs bé, això és el que ha fet al llarg de tota la seva trajectòria musical el Farràs. No oblidem que hi ha gent que ha arribat a la seva majoria d’edat escoltant jazz des que va nàixer i d’altres que ens hem anat acostant a ell a través de músics com ell. Molta gent ha vist en el Farràs el llenguatge necessari per atansar-se a un gènere musical que molta gent considera difícil. Coneixeu algun estil artístic fàcil? La veritable creació, la trobem en la dificultat a l’hora de realitzar-la, si no és així, poca creació hi ha. Aquest senyor ha fet que el jazz a la seva ciutat sigui una de les coses que més enorgulleixen els seus habitants.
El Farràs és la prova que encara hi ha gent sensible al món, gent que sap respectar i seguir encara els seus impulsos interiors, irracionals i absurds. La seva trompeta transmet la vibració que va directa a l’ànima humana, surt una nota, surten unes notes o un so precís que crea una història sensible i sincera que ens submergeix en un món on encara és possible somiar a través de la pell. El món no és ni nou ni brillant, el fem nou i brillant les persones que l’habitem. La gran arma utilitzada pel Farràs durant tots aquests anys -constància i dedicació al marge- ha estat la vitalitat del seu llenguatge musical, un llenguatge que crea una força plàstica i sonora que situa totes les coses a un mateix nivell de força creadora. Crear com ell ho fa és realitzar el que encara no coneixem, el que ens és desconegut. Fer-te pensar, transportar-te, fer-te estimar un so, fer-te emocionar, és l’única manera d’arribar a estimar una música com el jazz. Ell t’ajuda, t’ho facilita. Aquest senyor és molt més que un instant, és una multiplicitat d’instants, de sons, d’imatges senzilles i entranyables on generalment cadascú es queda amb la part més autèntica.
Sé que tornaré a ser parcial una vegada més, sé que tinc una profunda animadversió per tot allò que sigui excessivament tecnificat, no puc oblidar que visc envoltat de màquines (com tothom) i productes inútils (com tothom) i, a l’inrevés del que creu molta gent, crec que la música ha de desenvolupar un paper concret per fer-nos tornar la mirada cap a les coses naturals, les coses senzilles. En la senzillesa és on està probablement la clau de volta de tot l’art. Tot el que es considera sofisticat i desmesuradament elaborat em desagrada de solemnitat, amb el Farràs descobreixes que el que significa menys és més. Les arrels musicals del Farràs són tan sòlides que, per molt que s’hagi volgut fer passar bou per bèstia grossa, per imposar un determinat producte en nom de la modernitat, la demanda o el màrqueting, el Farràs ens ha demostrat que les modes són legítimes en les coses menors, com el vestir, però, en el pensament, en la música, en el teatre, en la literatura, en l’art en general, són abominables. La seva música lligada sempre a la seva inseparable trompeta és l’himne precís per arribar a la nitidesa de la imaginació, a la poesia del so, a la comunicació. Ell ha sabut millor que ningú dir-nos que la música total és inassequible, una idea ambigua, per tant s’ha de jugar amb ella amb una certa cintura. El podria definir com un híbrid estrany de somnis i realitats, de ser el creador d’uns sons sense massa prejudicis, la persona que ha sabut captar la creació en solitari per després compartir-la amb el món. Sempre he pensat que la música és una de les millors escoles de pensament i expressió que existeixen, a més combat l’estupidesa de la mateixa manera que la lectura. Gràcies Farràs per existir i saber-ho compartir. Enhorabona.
