Fa uns mesos l’asturià Luis Ángel González publicava un llibre sobre la història d’Inducar i el Seat 1.200 Sport. A molts terrassencs, ens va sorprendre com de desapercebuda havia passat fins aleshores aquella història: la d’un grup d’emprenedors i treballadors que, des de la seva modesta fàbrica de carrosseries, van marcar la indústria automobilística espanyola dels anys 60 i 70.
Inducar s’explica a partir de Carrocerías Costa, una empresa que durant els anys 60 havia evolucionat des de les reparacions i modificacions artesanals fins a la producció en sèrie de carrosseries per a Seat. El 1969, les desavinences amb el propietari, Enrique Costa, van portar treballadors i directius a fundar una nova empresa cooperativa, Inducar, que conservava tot el talent i capital humà de Carrocerías Costa, ara sense el seu antic propietari. Aquesta transformació, que comptava amb el vistiplau de Seat, va permetre a Inducar continuar treballant per a aquesta firma construint carrosseries basades en models preexistents, models que a la vegada provenien de dissenys de Fiat. El salt qualitatiu de l’empresa es va produir el 1973, quan Seat va donar llum verda a la fabricació del 1.200 Sport, un cupè basat en el Seat 127, però amb una carrosseria totalment nova. Es tractava del primer model de Seat que es desmarcava dels dissenys de Fiat, i esdevindria un clàssic conegut popularment com a "Bocanegra".
Aquest relat, molt apreciat per fans del motor clàssic, obvia la importància que va tenir Inducar en el context econòmic i social del moment. El talent i l’ambició concentrats en aquella empresa la van portar a desmarcar-se de la resta de carrossers espanyols. En un context en què tots els automòbils fabricats a Espanya eren rèpliques dels models originals de firmes estrangeres, Inducar va aconseguir trencar el sucursalisme que caracteritzava la indústria automobilística espanyola. El 1.200 Sport va ser dissenyat i desenvolupat completament a Terrassa per l’equip tècnic d’Antoni Amat, amb la col·laboració del dissenyador italià Aldo Sessano. El model va ser un èxit, tant comercial com de disseny.
L’impacte en l’àmbit local no va ser menys. A la dècada dels setanta van coincidir a Terrassa la crisi petroliera internacional, la crisi del tèxtil i la crisi del règim. La indústria terrassenca va canviar obligada per les circumstàncies i, malgrat el Pla de Reestructuració de 1975, moltes empreses van haver de tancar. Aquest context contrastava amb la situació d’Inducar, que tot i la profunda crisi local i internacional -també del sector automobilístic- passava pel seu millor moment. El contrast era total si tenim en compte l’organització social de l’empresa, una cooperativa de marcat caràcter democràtic, única a Terrassa, i que provocava certs recels entre les elits locals. Es tractava per tant d’una empresa excepcional, que va trencar amb totes les limitacions contextuals i de mentalitat del moment i que es va avançar a la reestructuració de la indústria terrassenca dels anys posteriors.
