Sense confiança res funciona”, cap tasca, empresa, projecte, relació… Com la definiríem: com una qualitat, un sentiment, un valor? Potser tot això alhora. Al confiar obrim un camí, fem una aposta, iniciem un pas per conduir a bon port allò que tenim entre mans.
En la magnífica novel·la d’Alexandre Dumas “El comte de Montecristo” trobem una frase que es repeteix en diversos moments: “Confiar i esperar”. El protagonista és empresonat injustament, pot fugir jugant-se la vida, va confiar i esperar el moment oportú per venjar-se i castigar els que l’havien perjudicat.
Com es forja la confiança? Com s’instal·la en el fons del nostre ésser? Indubtablement ens cal anar a les primeres experiències vitals quan el bebè depèn absolutament de l’altre. En aquest primer temps si ha estat cuidat, si les experiències reconfortants i de plaer han superat les negatives i les frustrants, podrà crear dins seu un nucli esperançador consistent i irreductible. Un nucli dipositat en el fons del psiquisme que el salva de caure en el desesper més absolut, aquest actuaria com una espècie de salvavides guardat en el vaixell, un recurs per fer front a les vicissituds vitals. En el petit subjecte, les cures, l’estimació, s’interioritzen i van formant el que s’anomena objecte intern. Creiem en nosaltres quan algú ha cregut, estimem si hem estat estimats. Tot això forma un sentiment de si esperançador, subtil, intangible però alhora real, potent i eficaç.
L’ésser humà necessita projectar-se en una fita, li calen uns objectius vers els quals encaminar-se, un full de ruta, una destinació. Sense una dosi de confiança en l’objectiu, però també en ell mateix, l’empresa no funcionarà. L’anticipació de l’èxit actua com un veritable motor. En el món de la medicina, als malalts que precisen fer quimioteràpia, se’ls recomana que visualitzin la curació. S’ha comprovat que una bona expectativa influeix en el seu restabliment. La confiança és una aposta amarada d’esperança.
Alhora ens cal considerar que el tema que ens ocupa és un element viu i canviant, pot créixer o minvar. Cal que la realitat i els petits èxits l’alimentin. Com a valor essencial que és, no es compra ni es ven, es guanya, es mereix, s’aconsegueix o es perd. Necessita de resultats, encara que siguin minsos, per fiançar-se. En les relacions personals, quan algú decep i no fa honor a la confiança que se li ha dipositat, el lligam queda afectat per una ferida o una ruptura. Veiem com n’és, de delicat, el seu teixit.
Quan patim dificultats de salut, en l’àrea familiar, laboral o social, és quan es fa més necessari tenir l’esperança que trobarem una solució. Els problemes posen a prova la nostra fortalesa. Confiar en una sortida, que el malestar no durarà sempre, predisposa a trobar-la realment. En els contes infantils els protagonistes a voltes estan perduts en un bosc tenebrós, passen por, gana, però de cop i volta albiren una petita llum. Aquests relats transmeten als infants que el malestar no és etern i que si s’és constant podran arrancar a la nit una mica de llum.
Aquesta crisi, com una tempesta salvatge, ha arrasat sense pietat múltiples aspectes socials i vitals. A voltes actua com si ens haguessin enverinat l’aigua i el malestar s’estén per tot arreu. Els recomano construir un petit búnquer personal on guardar-hi allò de més preuat: la confiança en nosaltres mateixos, l’estimació dels nostres i tot allò que no ha estat malmès. Tot això són veritables tresors psíquics que cal protegir aferrissadament perquè és d’allí on traurem l’energia i els ànims imprescindibles per no claudicar.
L’autora és psicòloga clínica. Psicoanalista
