Quines casualitats de la vida! Poca gent de Terrassa coneix que hi té dedicada una plaça.
Potser, fins i tot, no sap qui era… Encara que només sigui per aquella dita del "ningú no és profeta a casa seva". Les gelosies i enveges provoquen, molt sovint, unes picabaralles difícils d’entendre. Raó de més que m’impel·leix a fer aquest article.
Fa pocs dies, han començat els actes de l’anomenat any Granados. El tret de sortida l’acaba de donar el batlle Àngel Ros, a Lleida. La capital de la terra ferma fou la ciutat on va néixer. Justament el proper vint-i-quatre de març farà cent anys que va morir.
Es tracta d’un pianista/compositor contrastat. D’estil ancorat al romanticisme d’en Friedrich Chopin i Franz Schubert. "Goyescas" fou la seva obra més coneguda. En ella, hi va basar l’òpera que duu el mateix nom. L’estrena s’havia previst a l’Òpera de París. Ho va impedir l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Llavors, la va traslladar a Nova York (al Metropolitan), amb èxit espaterrant. En tornar, va perdre la vida al Canal de la Mànega: el seu vaixell va naufragar, torpedinat per un submarí de l’armada alemanya.
A Barcelona, se’l recorda amb molta estima. Allí, havia creat l’escola de piano. D’on sortí -entre d’altres- la figura mundialment famosa d’Alícia de la Rocha. L’arxiu personal del que va compondre es conserva al Museu de la Música i a la Biblioteca Nacional catalana. Un tresor d’una vàlua immensa per a qualsevol estudiant de música.
En Granados sempre va reconèixer una gran influència -sobre ell- del mestre Felip Pedrell (que també té un petit carreró, amb el seu nom, a la nostra vila). Cal adjudicar-li, en bona mesura, la creació del que es coneix com musicologia moderna espanyola. Sobretot, en analitzar profundament el seu folklore. Ací, el flamenc hi tingué molt a veure. Ho palesen, alhora, obres d’altres famosos alumnes seus, com Manuel de Falla, Isaac Albéniz, Joaquim Turina… Sense oblidar, òbviament, el propi Granados. La plasticitat i l’embolcall de llurs partitures arriba a un nivell molt i molt encisador.
Home constant, metòdic i esforçat, estudiava als volts de deu hores diàries. A ell cal atribuir, també, una bona part de responsabilitat en la fundació de l’Orfeó Català. Fins fa poc, dissortadament eren moltes les veus que concentraven aquesta paternitat en les espatlles d’Amadeu Vives, Lluís Millet i Enric Morera. Això sí, allunyant-se sempre dels esquemes patriòtics que volien barrejar aspectes musicals amb reivindicacions de caire nacionalista.
Malgrat els orígens catalans, la seva música barreja el neoromanticisme de Chopin amb predilecció per cantarelles folklòriques madrilenyes. Tot plegat amb un regust d’inspiració en les pintures d’en Goya, un dels seus ídols.
És normal deixar-se portar per la majestuositat harmònica i l’encaix perfecte dels grans cracs de la història de la música. Dins d’aquest gran ventall, és just reconèixer l’aportació -per petita que sembli- d’un humil lleidatà. Sembla que no pugui ésser. De ben segur que, en escoltar alguna peça seva, reviurem unes cotes impensablement boniques. Ens sorprendrà favorablement.
