Acostumats a governs hipermusculats (més de paraula que de fet), semblava que Espanya s’enfonsaria després d’uns mesos sense govern. Doncs no. I Catalunya tampoc, on també gaudim de la subtil experiència d’un govern que no governa però no fa massa nosa i d’un president light, l’improvisat Puigdemont, benvingut sigui després de Moisès Pujol i d’Aaron Mas (i el rotllo, fals, de la terra promesa). Aprenem coses noves, amb moltes dificultats. Per exemple, que els governs poden ser de perfil més baix i no s’acaba el món. O que es pot viure uns quants mesos sense govern i l’apocalipsi no arriba. Estàvem acostumats a governs del tipus "navalla suïssa", convençuts que serveixen per a tot i el món deixaria de girar si ells no hi fossin. Doncs no, el món continua girant, més encara quan hi ha tants governs que abdiquen davant de poders suposadament més forts. Estàvem acostumats als hiperlideratges, als governs sobreprotectors (i "sobremanadors", "sobreintervencionistes"). Als parlaments tallats en pedra, monolítics. I resulta que la cosa, més o menys, funciona enmig del caos. No funcionaria per sempre, evidentment, però no està de més la lliçó d’humilitat, de realisme, de modèstia, que tot plegat implica. Els "governs light" poden ser solucions molt creatives, plenes de possibilitats, amb una inestabilitat acceptable. Una part del mite de la transició espanyola anava d’això, del discurs dels governs forts. Catalunya inclosa, per suposat. Doncs bé, seguim vius, el país va si fa o no fa igual… i aprenem que, per difícil que sigui, l’únic camí és arribar a acords. Ho aprenen els nous i els vells, tothom. És un salt evolutiu interessant, una oportunitat de maduració. Aprendrem, segur. Tot al seu temps. De moment, gaudim de la incertesa, i dels canvis incerts que genera…
