Com sigui que he passat uns dies amb salut molt precària i moltes persones amigues, i no tant, segons em diuen, s’han interessat per mi, a més d’agrair-los la seva atenció, permeteu-me que els expliqui alguna de les meves experiències. Jo, als meus 84 anys, aviat 85, amb el màxim bon estat de salut i caminador habitual de les nostres muntanyes i ciutat, era conscient que en algun moment apareixeria alguna de les deficiències que anaven suportant els meus coetanis, sobretot després d’una ressonància magnètica que confirmava el deteriorament de les meves lumbars. El que no pensava és que un dia sentiria com m’anava desplomant dins d’una botiga on havia anat a comprar, segurament ensaïmada, per pur desig. Vaig ser conscient que anava caient acorralat sense poder-me defensar. Dues dones joves, una amb un cotxet de nen, em van recollir i, amb les seves forces i les poques que em quedaven, em van portar a casa, on quedava sol, i una d’elles no em va deixar fins a veure’m còmodament assegut i avisar un veí. No les he pogut retrobar i, naturalment, les vull conèixer. Durant els primers dies el desordre regnava a la família per haver-les pogut buscar.
Pocs dies després d’haver tornat a casa després d’haver ingressat dues vegades a Mútua Terrassa, de la qual en un altre moment expressaré la total i plena satisfacció, tant dels metges com de tot el personal, amb el rigor que mereix, llegeixo a La Vanguardia del dia 3 de març que la propera Marató de TV3 es dedicarà a l’ictus i lesions medul·lars i cerebrals. Seguidament reprodueixo part del text que literalment diu: “En aquests últims, els experts han notat un canvi en la causa d’aquestes lesions d’origen traumàtic: han baixat les produïdes per accidents de trànsit i han augmentat les causades per caigudes domèstiques en persones d’edat avançada”. En el meu cas, de muntanya. Per tant, pot ser que, sense gaire interès per part meva, la caiguda resulti positiva per a la posteritat i d’interès per a la investigació del cervell i de la medul·la espinal. Qui m’ho havia de dir!
Si avui ho explico amb certa lleugeresa és per treure’m de sobre el trauma d’haver vist les orelles al llop, en alguns moments vaig pensar que tot s’acabava, tampoc em pesava massa, pensava que estava rodejat dels cinc fills i que els meus onze néts estaven sans i bons i passava un bon moment personal que no sempre és favorable. No cal dir que l’endemà estava despert i amb ganes de viure, com tothom.
Les dues vegades que m’han ingressat, la segona amb millors circumstàncies, m’he refet fàcilment per no haver perdut l’hàbit de caminar. Amb tot no és tan fàcil, ja que les oportunitats no sempre es repeteixen i les vies del cap, que és la meva malaltia, estan limitades.
Si m’esplaio tant en aquest article, abusant de vosaltres i d’aquest diari, és perquè aquest mitjà durant molts anys ha estat el meu contacte amb els lectors, la majoria passant pàgina, però alguns altres s’han convertit en amics, segurament alguns ja ens coneixem personalment, però al llarg dels anys n’he anat descobrint, amb sorpresa, de nous. No m’he sentit mai escriptor ni periodista, només senzillament un terrassenc interessat en la ciutat i els esdeveniments. Des de petit sempre vaig considerar que aquest diari, amb els progressius formats, era el representatiu de la ciutat, sense entrar massa a fons en ideologies estèrils. Per curiositat demano un recompte dels articles fets i resulta que, des del 13 d’octubre de 1999, en tinc 398 de catalogats, que segurament són un centenar més, ja que des de 1993, quan m’ho va demanar l’Anna Muñoz, ja vaig començar a escriure, però llavors ho fèiem amb la tradicional màquina i deixàvem l’article a les oficines del carrer de Galileu, sense els controls actuals. Aquests números no importen gaire, el que és cert és que els temps i la ciutat han canviat, a la vegada que surten nous col·laboradors segurament més professionals; tot això em porta, per interès propi, a renunciar al meu compromís d’escriure quinzenalment, això no vol dir que eventualment no ho faci i el Diari m’ho accepti, com sempre ha fet i respectat. Bé, ja els he atabalat prou, em prenc la pastilleta de cortisona, ja en dosis mínimes, i els deixo tranquils.
