Hi ha petits gestos que són brillants declaracions d’intencions, carregades de simbolisme. Com el que ha fet l’Ajuntament de València: canviar els ninotets verds i vermells dels semàfors. N’ha posat un amb silueta d’home i un altre amb silueta femenina. Coherentíssim, per suposat, amb el fet que més o menys la meitat dels usuaris d’un semàfor són dones. A València i a la resta del planeta. Una idea senzilla i boníssima. Hi ha qui trobarà que és una bajanada: solen ser persones que no se sorprenen mai que la meitat de la humanitat sigui invisible als semàfors, a la llengua, als símbols… Clar, un home mascle simbolitza perfectament tota l’espècie, oi que sí? I encara diran que hi falta un infant, algú amb cadira de rodes, una persona gran… Vés per on, raó no els faltarà: els símbols funcionen quan simplifiquen, però hi ha simplificacions excessives, que no són gens casuals i que estan carregades d’ideologia. Els ninotets dels semàfors, per exemple. Unes figures aparentment innocents, un missatge visual útil, que en teoria no té (o no hauria de tenir) cap significat ideològic. Doncs sí, el té: només hi ha ninotets masculins, vagament asexuats. Posar ninotets femenins és un gest intel·ligent, sensible, que no canviarà la història de la humanitat en dos minuts, però que contribueix a construir un paisatge d’igualtat. És un canvi modest, sí. Però mil petits canvis com aquest poden constituir una revolució: es comença per no obligar les dones a prendre el cognom del marit (una cosa ben natural, oi?), es continua canviant les icones dels semàfors o el llenguatge més grollerament masclista i al final s’acaba arribant, amb contradiccions i retrocessos, a una societat que aprèn a ser igualitària i a no desdibuixar la meitat de l’espècie humana. Els semàfors valencians són una petita gran idea, perquè han deixat de ser semàfors només per a homes i han esdevingut semàfors per a éssers humans, sense distinció ni discriminació. Un dia com avui, 8 de març, no és un canvi petit…
