Aquesta és una crisi que costa molt de rosegar. Està resultant una crisi molt llarga i amb un impacte social molt alt. No tenim la sensació que acabem de passar pàgina. Els pessimistes, com sempre puntuals, ens avisen que és una crisi que es cronifica i que les coses ja mai més tornaran a ser com abans. Altres, menys donats a desastres còsmics, pensem simplement que l’ensulsiada que va començar amb els bancs i el sector immobiliari el 2007 ha resultat una crisi fenomenal però que la superarem i tornarem a les vies del creixement.
Si alguna cosa hem après en aquesta passada crisi és que costa molt fer diagnòstics i, sobretot, costa molt fer previsions. Hi ha però realitats contrastables a nivell local. Acaba de sortir l’informe de la Cambra de Comerç de Terrassa per al 2015 i constata que fou un any de millora evident en tots els àmbits. Tant la indústria, com la construcció, com el comerç, com els serveis van millorar. L’ocupació va definitivament canviar el seu comportament i es va començar a recuperar, igual que va refer-se la confiança empresarial. Si hem de fer cas del 2015 haguéssim pogut dir que la crisi començava a declinar i tornava una certa alegria. Fins i tot, començàvem a veure que noves oficines immobiliàries obrien, que algunes grues tornaven al paisatge de la ciutat i que la cosa es movia positivament.
Arriba el 2016 i les coses es refreden. Es manté encara un cert comportament positiu de l’ocupació. Però, no ens enganyem, una ciutat com Terrassa, amb dinou mil aturats, no pot dir que hagi sortit de la crisi i hagi superat en moltes llars l’ombra de la pobresa. A més, per a molta gent d’aquesta gran bossa d’aturats, els canvis del nostre món no els ho posen fàcil. Les competències que el món professional va reclamant no són fàcils d’adquirir a partir de certa edat en què el cicle aprendre-desaprendre es fa més feixuc. Tenim molts aturats de llarga durada i tenim molts joves que entren precàriament al món professional. No hi ha més solució que la combinació d’un gran esforç individual i de mantenir el suport social. L’atur però continua sent una xacra dolorosa i en què no veiem clarament la llum al final del túnel.
Però més enllà de l’atur els signes són contradictoris. Mentre l’activitat econòmica va acabar el 2015 amb una embranzida positiva, el 2016 ressorgeixen els dubtes, es frena l’activitat industrial en alguns països d’Europa, es manté el baix perfil dels mercats asiàtics i sobretot la caiguda del preu del petroli, el preu negatiu del diner i el comportament resultant d’unes borses erràtiques fan que tinguem la sensació de tornar-la a ballar. Les exportacions han anat bé, algunes empreses terrassenques i catalanes han tornar a tenir bons beneficis, però el panorama no acaba d’aclarir-se. Els símptomes són contradictoris.
Europa, que viu una crisi social i moral seriosa a causa dels refugiats i també del "Brexit", no acaba de trobar el camí en aquesta crisi. Les noves empreses que neixen a Europa no creixen, de fet, la majoria d’unicorns (start ups que assoleixin inversions per sobre dels mil milions de dòlars) són totes a Estats Units i algunes a Àsia. La nova economia de les plataformes (els Uber, AirBnB, etcètera) té un alt impacte a Europa però no té protagonistes europeus. De fet, si mirem les grans empreses que han crescut al món en els darrers vint anys, la majoria estan lligades a internet i quasi cap és europea (excepte Skype, Spotify i Inditex que és un fenomen espectacular que no para de créixer).
No en traurem res, de ser pessimistes. Ens vénen canvis molt forts, altre cop. Només hi ha un camí, refrescar la mirada i veure’ls com a oportunitats. Els reptes són als tres nivells clau: personal , empresarial i social. 2016, de moment, no és un any de respostes com ho va ser 2015. Aquest és un any de dubtes, però no ens podem aturar, l’única forma d’aturar els dubtes és avançar. Costarà, però ens en sortirem.
