Una prova del fracàs absolut de la política espanyola, de la seva fallida estructural, és que la vicepresidenta en funcions pugui plantejar una hipòtesi de pacte entre partits basada només en el desafiament de (part de) Catalunya. No és cap bestiesa, però evidencia que no hi ha massa més recorregut: o la unitat de la pàtria com a "loctite" capaç d’enganxar-ho tot, o res.
És el relat polític americà: ni dretes ni esquerres, l’important és Amèrica. Li poses l’himne a tot volum, unes quantes banderes onejant al vent, el "God bless America" i ja ho tens resolt: tu no pensis en si et roben o no, o en si t’enganyen, tu concentra’t en la grandesa de la pàtria… I funciona. Sempre funciona. Als Estats Units. A Espanya. O a Catalunya. El "Partit d’Espanya" funciona molt bé, a la dreta, al centre i a l’esquerra moderada, i molt menys a l’esquerra més radical, en el millor sentit de la paraula "radical".
El patriotisme és la gran mentida, la gran estafa. I aquí acabarem, en comptes de discutir de coses més serioses, en l’eix dreta-esquerra, per exemple. Discutint sobre pàtries i no sobre polítiques o valors. És el perill del temps buit en el qual hem entrat: omplir-lo a base de pàtria, un discurs que té la virtut de perforar la ment i la capacitat de portar-te al suïcidi pel bé de la pàtria. El relat de Franco, tunejat. Aquí també ens el volen fer empassar, però per sort Catalunya és més complexa, de moment: el país es resisteix a la simplificació. A la resta d’Espanya, les coses són diferents: hi ha una oportunitat per a la "gran coalició" en nom de la sagrada i indissoluble unitat. Grinyolaria, i molt, però podria colar. Coses més inversemblants s’han vist. I les que veurem els propers mesos…
