Estem molt acostumats a vigilar la caducitat dels productes, en especial els alimentaris. Els iogurts van ser els primers a tenir data i progressivament s’han donat normatives perquè la mesura s’estengui a molts altres productes. Alguna cosa semblant, però no de manera tan explícita, passa amb els productes manufacturats i se’n diu obsolescència programada. Això vol dir que durant el procés de fabricació es pot determinar la vida útil de l’esmentat producte. Actualment qualsevol aparell pot quedar depreciat com a conseqüència del progrés tècnic. En qualsevol dels casos ens trobem davant del fet que productes que eren útils el pas del temps els ha fet poc aprofitables.
Vetllar per la vigència dels diferents productes ja ha esdevingut gairebé un costum que també s’ha generalitzat a altres contextos. I això em va passar a mi. Aturada davant les velles enciclopèdies de la meva biblioteca, comprades algunes amb la clara voluntat de reivindicar una llengua i una cultura pròpies, sembla que amb mirada plorosa diuen que ja no les consulto i també miren amb rancor l’ordinador que els va prenent protagonisme en la cerca d’informació. El mateix em passa amb tot un seguit de manuals que semblen esperar estoicament la fi dels seus dies.
Així doncs, quin futur espera als llibres? De llibres, n’hi ha de molts tipus: narrativa, poesia, assaig, enciclopèdies, text, manuals, etcètera, i no tots tenen el mateix futur ni la mateixa funció. Els llibres electrònics -aquest aparell que ens permet la lectura en els llocs més inversemblants- semblen estar reservats més als llibres d’entreteniment com pot ser la narrativa o poesia. No he estat capaç -i no dic que no n’hi hagi- de trobar algun assaig editat en format digital.
Actualment gairebé totes les persones de la societat occidental tenen accés a internet. La quantitat ingent d’informació que es té a l’abast d’un clic deixa una mica fora de joc el llibre de consulta tradicional. Sens dubte, un llibre de consulta editat amb cura té la garantia de successives revisions tant de forma com de fons i, a més, es té un referent: el nom de l’autor, que actua com un argument d’autoritat o, millor, una garantia de tot el procés d’elaboració de l’obra. Contràriament molta de la informació que trobem en les grans enciclopèdies d’internet, i l’autoria de les diferents entrades, queda sovint en l’anonimat. Fàcilment es cau en l’error de donar per bones algunes informacions que no ho són gaire. Sempre cal contrastar-les i mirar més d’una font abans d’acceptar una informació com a fiable. Per altra banda, la producció d’informació i també de coneixement per part de la comunitat científica i tecnològica és tan ràpida que fa gairebé inviable editar un llibre correctament que estigui sempre al dia.
Sóc conscient que no he donat resposta a la pregunta amb què començava l’article. Per a mi és que alguns llibres en paper i enciclopèdies són fàcilment superables i poden esdevenir obsolets molt ràpidament, però un llibre no és un aparell. Sembla que tingui vida, té color i olor, el pots tocar, el pots guardar i tornar-lo a agafar amb la seguretat que res haurà canviat, et brinda la seva amistat incondicional i el sents molt teu, és el teu llibre.
Sovint penso que hauria de desprendre’m d’alguns llibres, però no puc. Sembla que em mirin amb pena cada vegada que decideixo fer espai a la biblioteca i cerco altres solucions per trobar lloc per posar-n’hi. Arribats aquí, ja queda clar que, encara que els llibres tinguin data de caducitat, no es poden llençar com si fossin un trasto. Espero i desitjo una llarga vida per als llibres.
L’autora és psicòloga i pedagoga, i pertany a l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i difusió
