Han hagut de passar dècades, i presidents populars i socialistes a dojo, com Bono o Posada, perquè es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats. De bronques, n’hi ha hagut per parar un tren: advertències grolleres, indirectes amables, batibulls, insults a la intel·ligència, menyspreus… I ara s’ha fet el miracle, com qui no vol la cosa: de sobte hi ha polítics que parlen en català a la tribuna i no passa res. No els esbronca ningú. Oh, miracle. Nous temps per a la lírica, a aquestes alçades? Ens hem de meravellar perquè per fi sigui possible que el català es tracti al Congrés com el que és, segons la Constitució, una de les llengües espanyoles? Jo, la veritat, ja no estic per celebrar massa aquestes coses simbòliques: he passat pantalla… Però tampoc no es pot menystenir. Fins ara, el truc era deixar parlar en català al Senat, un gest inútil en una institució absolutament inútil, que, viciada com està des del primer dia, ni ha servit ni servirà de res. L’argument, patètic, es basava que el Senat és, suposadament, una cambra per al debat autonòmic, tot i que això no s’ho creu ningú. Però a la cambra on, també suposadament, resideix la sobirania del poble espanyol, només es podia parlar en castellà: la llengua important, per a les coses importants, ja ens ho coneixem prou bé, tot això… S’ha enfonsat Espanya per acceptar el català al Congrés sense fer-ne un drama? No. Com no s’enfonsaria si el corrent central de la política espanyola tingués un mínim d’intel·ligència política i una visió no traumàtica de la diversitat: la de problemes que ens hauríem estalviat. Qui sap, potser aquest petit gest sigui el pròleg de nous temps… En tot cas, costa molt de creure-s’ho. Podria ser, molt hipotèticament, que vegin la llum, però cal ser molt, molt, ingenu per posar-hi massa esperances… En el millor dels casos, encara queda molt temps de diàleg de sords. Mentrestant, l’esquerda es va eixamplant…
