L’ésser humà és capaç de les gestes més nobles i dels impulsos autodestructius més absurds que es puguin imaginar per la cobdícia d’aconseguir riqueses, diners, or… El camí interior que guia els éssers humans en ocasions té talls de carretera bruscos i grans penya-segats on de sobte s’interromp l’autopista de la vida i el motiu no és altre que els diners. Un d’aquests grans genis entestats a buscar a la seva pròpia vida enigmes com la identitat del pare o el concepte de la fidelitat del gran amor va ser Richard Wagner. Un coneixedor de si mateix a través de la música. L’òpera amb ell va incorporar la música no al servei del cant sinó del mateix espectacle. La posada en escena com un element no del teatre sinó de l’òpera entesa com la suma de totes les arts.
Una de les grans obres de Wagner on tot el seu món interior es veu plasmat tanca la tetralogia que hem pogut veure al Gran Teatre del Liceu. "Götterdämmerung" o "El capvespre dels déus". L’espectacle que compta amb la direcció d’escena de Robert Carsen ens fa reflexionar sobre els processos autodestructius de l’ésser humà i la relació de l’individu amb la seva memòria i amb el temps. Què és l’ésser humà en un determinat instant sinó una misteriosa amalgama d’impulsos que vénen del passat i van cap al futur? Però l’heroi cau sota l’encís d’una beguda que li esborra el passat amb la qual cosa els seus actes prenen un nou sentit, mentre els altres personatges persegueixen l’or de l’anell màgic.
La producció, de l’òpera de Colònia, compta amb les veus de Lance Ryan, en el paper de Siegfrid, la meravellosa Iréne Theorin com a Brünnhilde i Hans-Peter König interpretant Hagen, entre d’altres. Totes les funcions es dedicaran a la memòria d’Oleg Briyak i Maria Radner, cantants d’òpera que van ser víctimes de l’accident de Germanwings el març de 2015.
En un dels entreactes, després de veure les altres representacions, tens la sensació d’estar vivint alguna cosa ja viscuda, els mateixos decorats que en les anteriors representacions, els mateixos motius musicals repetits, quan de cop la sorpresa final, aquella dita popular que diu que allò bo es fa esperar. Brillant final que sintetitza totes les hores de música de tot el procés creatiu d’un geni capaç del millor i el pitjor de l’ésser humà. Un espectacle d’obligat compliment per als que són aficionats a l’òpera i un primer pas per a aquells que no s’atreveixen encara amb l’òpera, el gegantí i titànic de l’esforç fa que l’espectador entri en la música i es deixi seduir per la idea de l’espectacle total.
"El capvespre dels déus" és un viatge cap al foc, una recerca de l’or del Rin que arriba en un final tràgic. Autodestrucció. D’un mateix. Dels altres. De l’espai. Del temps. Del món. Vertigen en el foc que ho arrasa tot amb un final de l’òpera apoteòsic, tota una demostració d’estètica del gran geni que és Robert Carsen. El duet Richard Wagner i Robert Carsen ens fan tocar l’eternitat.
