A frase d’Azaña (un dels més intel·ligents i nefastos polítics de la història d’aquest país) és lapidària: el fracàs de l’Estat espanyol, com a Estat i com a projecte nacional, està estretament lligat a les minories que “viuen acampades sobre el país”. És a dir, que xuclen la sang (i els diners) d’un Estat que es creuen que els pertany per dret diví. No massa diferent del drama català, on una família d’aspirants a figurar entre les “400 famílies”, els Pujol, van creure que tenien dret a viure acampats sobre la pàtria que estimaven tant i que els devia tant… Aquests dies, a Palma, el judici dels Borbón-Urdangarín esdevé el símbol més perfecte del pillatge organitzat, sistemàtic, sobre un país que estan convençuts que és seu: una “unidad de pillaje en lo universal”, dit a la manera que tant li agradava a l’avi Francisco… Jo no sabia res, jo no sóc un comissionista de res, potser hi havia treballadors a qui no coneixia (ni ningú, clar, perquè no existien), jo no hi entenc, de factures, la infanta no tenia cap mena de relació amb els “bisnes”… I el seu soci explicant que si la Casa Reial decidia les impressores, que si la Corinna dissenyava estratègies per camuflar la pasta… Tot plegat, un vivíssim retrat d’una època, si hi afegim la Rita Barberá i els expresidents Camps i Matas, els negocis de Millet i companyia, els ERE andalusos, els rescats bancaris, l’AVE que és el gran negoci de l’oligarquia de sempre, la passivitat amb les petrolieres o elèctriques… Tot és el mateix dibuix, a Madrid o a Barcelona. I no s’acaba amb uns quants judicis o sentències, que ja són un immens pas endavant i una invitació a l’esperança: no tot està ni podrit ni perdut. Però cal treure les conclusions correctes i fer els canvis que ells no volen fer, o en quatre dies hi tornaran… Perquè el seu “modus vivendi” és aquest, la pàtria, entesa com una mamella infinita. A Catalunya i a la resta d’Espanya aquesta és la clau del futur.
