Sóc molt poc de prohibir. En l’àmbit particular, cadascú és responsable d’allò que fa, i, tot i que tinc criteris personals que algú podria qualificar d’estrictes, em sento molt liberal respecte del que facin els altres amb tal que ni em molestin i, si pot ser, que ni m’ho facin saber. En l’àmbit públic, tampoc m’agraden les prohibicions. Sobretot, em sobren totes les prohibicions que no es poden complir. Aquestes prohibicions, a més d’inútils, són perilloses, perquè ens acostumen a la indisciplina. I n’hi ha un munt: senyals de trànsit, ordenances d’impossible compliment com els horaris de deixar les escombraries i d’altres. Tampoc no m’agraden les prohibicions que tenen a veure amb l’obligació de ser feliços -segons els cànons dels que governen-, o de simular alegria o ser simpàtics, i en general amb tot allò que se sol considerar políticament correcte. I, pel que fa al civisme, m’agradaria que el resultat no fos pas gràcies a prohibir res sinó per l’acceptació voluntària de les bones pràctiques que el faciliten i per la utilització d’incentius positius.
Ara bé, és cert que hi ha comportaments que, a causa d’una tolerància més que raonable d’entrada, van buscant els límits bé sigui de les lleis i les normes, bé sigui de la resistència i la paciència del ciutadà. Uns límits que, al final, s’acaben transgredint de manera abusiva. És el que trobo que passa amb l’ocupació de la via pública. El primer lloc d’aquesta ocupació, des de l’existència de la llei del tabac, són les terrasses dels bars i cafès que, amb el pretext que la gent no pot fumar dins, s’han anat estenent pels carrers. No em sembla pas malament, excepte quan es tracta de terrasses invasives que dificulten el pas dels vianants. En molts casos, sembla que es produeix una mena d’expansió "natural", com un Big Bang de taules i cadires, i que de la seva posició inicial, a mitja tarda, ja estan omplint tot l’univers urbà, amb forats negres inclosos. No sé si caldria marcar unes ratlles a terra per establir els límits, però és clar que un dia no massa llunyà haurem d’intervenir per descompartir la baralla entre un vianant fart de topar amb les potes de les butaques de la terrassa d’un bar amb un client a qui s’haurà fet abocar el cafè damunt els pantalons com a conseqüència de l’enganxada amb el patinet d’una criatura corrent esbojarrada.
El segon lloc en el rànquing de les andròmines al carrer són tota aquesta sèrie de reclams que, per fixar l’atenció, són instal·lats davant dels mateixos nassos del vianant. Pissarres de restaurants i de botigues d’objectes inversemblants; panells a l’entrada dels comerços amb peus pesants per evitar que es tombin; figures de cartó-pedra voluminoses i, a vegades, sonores i tot… En general, són formes de propaganda sense cap utilitat real. L’escriptura de les pissarres sol ser il·legible, els panells exhibeixen dissenys incomprensibles i les figures voluminoses impedeixen un flux normal d’entrada i sortida dels establiments. I, això, quan a mig carrer no et trobes una persona amable que et vol fer olorar un perfum, que reparteix fulletons de descompte d’una sala de festes a la que no aniries ni que t’ho regalessin o que et vol fer tastar una beguda calenta.
Cal prohibir-ho? No: n’hi hauria prou que ens deixessin passar.
