Quan Carles Puigdemont va ser cridat a més altes empreses, Girona va haver de buscar un altre alcalde. Aquí va saltar la primera sorpresa: cap dels regidors que constituïen el Ple de la Corporació reunia les condicions que requereix ser alcalde de Girona! Sembla increïble però devia ser així, cap dels vint-i-quatre regidors que quedaven es van veure amb forces, ni van ser vistos amb prou capacitat pels seus companys, per ocupar aquest càrrec, de tal manera que es va haver d’anar a buscar el candidat entre els qui els resultats electorals havien deixat fora del Consistori. I aleshores algú devia veure que en el número 19 de la llista de Convergència hi havia la persona adequada, gairebé ideal, per ocupar aquest càrrec tan delicat. Ho havia de ser molt, d’especial, aquest candidat perquè Convergència s’obligués a fer una maniobra democràticament tan estranya com fou la de forçar a renunciar al càrrec vuit persones que anaven a la seva llista perquè el candidat número 19 pogués agafar la seva acta de regidor i, així, pogués optar a ser alcalde.
Ara, la veritat, si hom es pren la molèstia d’examinar el currículum d’Albert Ballesta, el famós número 19 de la llista convergent, tampoc no s’hi veu res de tan singular com per fer una maniobra tan arriscada i delicada com la que va fer Convergència: Ballesta no és ni un industrial destacat de les comarques gironines, ni un intel·lectual insigne, ni un emprenedor arriscat. Al contrari, Ballesta ha fet tota la seva vida laboral al redós de l’administració pública i en llocs d’una grisor considerable. El seu currículum no ens aclareix, doncs, gran cosa per entendre la decisió de Puigdemont més enllà del fet que tots dos siguin amics des de l’època entranyable de la JNC.
Tanmateix, com que estava convençut que una persona tan ponderada com Puigdemont no cometria la frivolitat de muntar un número com aquell de la forçada renúncia dels vuit candidats a regidor només per posar un amic seu a la trona, vaig pensar que Ballesta tenia un talent amagat -els misteris de la política local són difícils d’escatir en la distància- que no trigaríem a descobrir. I a fe que és veritat, en els pocs dies que porta en el càrrec, Albert Ballesta ha demostrat un immens talent per convertir la política local gironina en una comèdia d’embolics amb episodis dignes del Goldoni més descordat, el primer dels quals ja es va esdevenir el mateix dia de prendre possessió del càrrec, en haver de repetir la cerimònia perquè en la primera ocasió es va oblidar de prometre el càrrec. Coses dels nervis, podies pensar, a partir d’ara segur que donarà el millor de si mateix. I, efectivament, en la seva segona acció significativa com a alcalde tampoc no ha defraudat els seus fans, que a aquestes alçades ja som legió: va voler pactar el cartipàs amb PP i Ciutadans -ell, un independentista dels de tota la vida- perquè eren els únics que estaven disposats a aprovar-li el sou que creu que es mereix!
Els qui van pensar que en aquell moment el sainet Ballesta ja havia arribat al clímax, un cop més van menystenir el seu talent. Faltava la traca final el dia del ple extraordinari, dijous passat, en què s’havia d’aprovar el que a Girona ja es coneixia com "el cartipàs de la vergonya". I va ser aleshores Ciutadans qui va donar el brillant gir argumental que necessita tot sainet: va deixar plantada la núvia Ballesta davant de l’altar, és a dir, a l’hora de la veritat no va donar els seus vots per aprovar ni el sou de l’alcalde i ni el cartipàs. I Ballesta, per tant, es va quedar sense sou, i sense càrrecs de confiança, malgrat acceptar en el darrer moment, i en una maniobra a la desesperada, el sou que d’entrada li havia proposat ERC.
Tot això l’alcalde Ballesta ho ha aconseguit en només tres setmanes. Esgarrifa pensar de què serà capaç aquest home en tres anys de mandat!
