En aquest país costa molt, moltíssim, pactar. Preferim la victòria pura i dura, per golejada, amb una derrota absoluta del contrincant. En política i en gairebé tot, aquesta és la tradició en què hem nascut i crescut. Però vet aquí que la política catalana i l’espanyola ens estan oferint un interessant manual sobre minories relatives, majories insuficients i pactes complicats. A Catalunya tenim un govern raret, raret, que s’aguanta pels pèls, però resulta que, si no estigués obsessionat només amb "el procés", tan kafkià, podria governar i fer coses. Amb penes i treballs, d’acord, però és possible. També tenim un Ajuntament, el de Barcelona, governat per una minoria absoluta, i van tirant, amb immenses contradiccions, però van fent. I ara a Madrid toca passar pel mateix tràngol: els ciutadans hem repartit el vot i hem posat les coses difícils. D’aquí la primera temptació (que encara tenen), la de repetir les eleccions. Una insensatesa, una frivolitat immensa, perquè no té cap mena de sentit ni porta enlloc. El missatge de la ciutadania és claríssim: senyores i senyors, han de seure a negociar i no fer eleccions fins que surti un resultat que els agradi… L’aprenentatge no serà gens fàcil, portarà infinites contradiccions i embolics interminables, però podem fer un salt qualitatiu de cultura política. Sí, és més bonic i més èpic el blanc o negre, la victòria o derrota, però també és més madur i realista aquest escenari, en el qual les coses no estan massa clares i forçosament s’ha de cedir, s’han de buscar escletxes per arribar a acords, s’han d’aparcar els sentiments més viscerals, els hiperlideratges, els absolutismes… No està gens malament, per confús que sigui ara per ara. No deixa de ser una transició dintre de la democràcia, no revolucionària, però sí plena de possibilitats enriquidores… Ja anirem veient, però, perquè el pes de la tradició hispànica o ibèrica és formidable…
