Diu el bisbe de Terrassa que el poema que va llegir Dolors Miquel en el lliurament dels premis Ciutat de Barcelona és una blasfèmia. No tinc cap dubte que té raó, ell té un coneixement sobre el que és blasfem i el que no ho és que jo no tindré mai. Partint d’aquesta base, és a dir, acceptant que fou una blasfèmia el poema que va recitar Dolors Miquel, entenc que els catòlics se sentin ferits i ofesos. Però no més ferit ni més ofès del que em sento jo quan escolto les declaracions patològiques de l’arquebisbe d’Alcalà d’Henares sobre els homosexuals, per posar un cas. Encara diré més, crec que es va equivocar profundament qui va programar la lectura d’un poema així en un context com el lliurament dels premis Ciutat de Barcelona. Un acte institucional d’aquestes característiques ha de ser capaç de trobar un clima i un to on tothom se senti còmode. I si, a més a més, els textos que es llegissin en el transcurs d’un acte com aquest tinguessin un mínim nivell literari tots hi sortiríem guanyant. Si, a sobre, el poema en qüestió és un plagi, o una inspiració massa literal, d’un poema anomenat “Versos sotànics”, d’Albert Garcia, el bunyol perpetrat ja és d’unes dimensions considerables.
Dit això, en el que no estic en absolut d’acord és que una blasfèmia pugui ser un delicte en un Estat aconfessional. La separació de l’Estat i l’Església es manifesta precisament en la clara distinció entre el que és delicte i el que és pecat. Els delictes, els cometen tots els ciutadans, els pecats, només els catòlics. Per tant, em sembla fora de tota mida que el codi penal espanyol contempli penes de fins a un any per a casos com el de Dolors Miquel o Rita Maestre. I em sembla un abús de poder que un advocat o un fiscal facin ús del codi penal per a casos com aquests. No es podia sentir més que una profunda vergonya i irritació escoltant el to de la fiscal, d’una superioritat moral que no sé pas d’on la treia, quan feia preguntes a Rita Maestre durant el judici contra aquesta celebrat dijous passat. No entenc, sincerament, que Rita Maestre s’hagi hagut d’asseure a la banqueta dels acusats, amb pena de televisió inclosa, per fer el que va fer i un miserable com Jiménez Losantos pugui seguir vomitant carronya cada dia des de la seva ràdio.
Espanya té un problema amb determinats col·lectius integristes, que han ocupat llocs clau en la Justícia i que pretenen utilitzar-la per imposar a la resta de ciutadans el seu pensament i la seva manera de veure el món. Ho va expressar molt bé sense voler-ho Alicia Sánchez-Camacho en el famós dinar de la Camarga quan li va dir a l’examant de Jordi Pujol júnior: “Tu porta’m proves del que dius, que jo tinc un fiscal amic meu i esperaré que estigui de guàrdia per denunciar el cas”. Així funciona alguna gent en aquest país, la mateixa gent que no es treu l’Estat de dret de la boca quan es tracta de retreure activitats i comportaments dels altres. Aquesta actitud es veu reforçada per uns articles del codi penal que deixen fora de la llei la majoria de la població. Tothom ha blasfemat en un moment o altre i, per tant, tothom ha estat susceptible de ser portat davant d’un tribunal per l’integrista de torn. I aquesta és l’estratègia que es fa servir per tenir atemorida i submisa la població en els països totalitaris. Considerar delicte els pecats va donar grans moments de glòria a la Santa Inquisició i, pel que es veu, així seguim.
