Sempre és bona la preparació física. Ningú no ho discuteix. En tot cas, cal allunyar-se d’icones de fang que ens presenta l’esport professional. No deixen d’ésser elements distorsionadors en el conjunt de principis harmònics que l’escola vol transmetre a la mainada o el jovent. Des de ben petit, seria un gran error pretendre que tots els nens volguessin arribar a ésser Messis, Ronaldos, Gasols, Nadals o Alonsos.
Penso en la teoria del comunicòleg canadenc Marshall McLuhan: "El mitjà és el missatge". Dit d’altra manera: en la pràctica de l’esport, no sols ha de primar la tècnica. Esdevé molt més educatiu i important l’entorn en el qual es duu a terme. Concretament, la companyonia, la responsabilitat, l’afectivitat, l’absència de la violència, el respecte al contrari, el valor de l’esforç, l’autoestima o la humilitat (per triar algunes variables).
L’entrenador ("trainer") ha desenvolupat una multifunció: la d’animador, engrescador, motivador i "coach" d’aquesta teoria. En plena simbiosi amb la resta de professorat d’escola. Sense perdre de vista el paper complementari (de suport) per part dels pares dels alumnes. Un entrellat on tothom ha de perseguir la mateixa fita, plegats.
Això pot semblar un objectiu utòpicament idíl·lic i inabastable. O, tal vegada, una pura declaració d’intencions. No em traurà, tanmateix, d’insistir en principis que considero indiscutibles i innegociables. Com si parléssim de dogmes de fe, en sentit metafòric.
El mestre no ha de preparar l’alumnat -tan sols- per aprovar un examen final. No es pot orientar la competició esportiva escolar (o d’una activitat complementària) envers la sola finalitat del triomf en una competició/matx. El pes específic i/o valor esportiu guarda relació directament proporcional amb la intencionalitat amb què es practica. Des de la meva experiència personal -com a antic alumne salesià- m’encanta insistir en esquemes del fundador de l’orde (sant Joan Bosco). Concretament, una frase seva em sembla lapidària: "Cal bastir bons cristians i honorables ciutadans". Quin projecte!
Avui, tampoc no m’ha de resultar complicat triar un adagi/refrany o frase feta. Fidel al costum de recollir i donar suport a la filosofia del tema de què estic tractant. He resolt que potser "mens sana in corpore sano" conformaria millor l’ideari desitjat. No hi ha res millor -en la pràctica d’esport- que la satisfacció personal de la tasca ben feta. Sense trepitjar ningú. Gaudint i assaborint, alhora, el nucli d’una bona relació social.
A partir d’ací, els valors de l’esport han d’ésser fàcilment extrapolables a la pròpia vida personal: una manera fantàstica d’aportar-nos una major dosi d’humanitat. El fet de saber aprendre la teoria del fracàs (…no tot, a la vida, són flors i violes!). Poder copsar la consciència real dels nostres límits. Reconèixer els èxits del contrincant. "Fair play." Hem d’insistir en la doble vessant de l’esport: lúdico-pedagògica. Han d’anar del tot encaixades. No és cap altra cosa que una escola més de la vida. Uns cops, es guanya. Moments on haurem de practicar la condescendència, amb la màxima elegància. Altres, ens pertoca tastar l’amargor de la derrota. Llavors, només hi cap una resposta: allunyada del victimisme i la basarda. Centrada en la resposta per no deixar de lluitar.
Heus ací, doncs, una autèntica taula de deures. No gens fàcil. No la podem perdre de vista. Petits i grans. A partir de detalls ben senzills, hem de fer possible pactar/pautar una estructura i un estil habitual de mínims. Un petit gra de sorra en la construcció d’un món més just, solidari i en pau.
