Aquest és el nom correcte. I no "de Negocis dignes", no, sinó de negocis antieuropeus. Exactament, anticiutadans europeus. La Unió Europea és duríssima amb les classes mitjanes i els pobres, tot sigui per unes dècimes de dèficit, però amable, complaent, submisa, amb les grans empreses i la banca. Un exemple? Un més? La crisi de Volkswagen (marca que valoro moltíssim, dit sigui de passada), el frau del dièsel i l’oportú canvi de normatives (que beneficia totes les marques no enxampades) en matèria de contaminació. Tot resolt, a l’espera del que diguin els tribunals dels Estats Units, on, en algunes coses, no és tan simple això de saltar-se la llei a la torera: pros i contres del seu sistema… Molt bé, la Unió Europea ha salvat la cara (i el cul) als fabricants europeus d’automòbils, encara que això signifiqui anar contra els interessos dels europeus. Fins aquí, normal, oi que sí? Però ara ve el millor: els fabricants, una vegada passat el mal tràngol, s’han animat i demanen que s’inverteixin ni més ni menys que tres-cents mil milions d’euros a millorar l’asfalt de les carreteres europees per rebaixar la contaminació. "Con un par", que diuen. Ara que han aconseguit uns límits de contaminació més permissius, tenen la santa barra de demanar espectaculars inversions públiques per rebaixar en un 5% les emissions de CO2. Exactament com la banca: que em rescatin amb diners públics, clar que sí. I que em facin les normatives a mida, faltaria més. I dos o tres paradisos fiscals més, no aniria millor? Una vegada més, Europa ens ha fallat. Ni té ànima ni té política. Ni tan sols burocràcia intel·ligent. I, cada vegada, una mica menys de vergonya. La Unió és una simple coalició d’interessos econòmics corporatius, que juguen una i altra vegada contra els interessos dels ciutadans. Amb l’entusiasta suport dels governs, de gran part de la política i de les institucions europees. Això sí, amb música de Beethoven i moltes estrelletes grogues…