Vagi aquesta reflexió per intentar subvertir les essències i les consciències d’una ciutat que em va veure néixer i que durant més de 50 anys ha estat, i és, l’espai vital on intento desenvolupar el meu estatus de persona humana amb la màxima honestedat i amb tota la dignitat possible. Haig de dir que, malgrat tot, em sento orgullós de pertànyer a una comunitat que arrossega tanta història des que només era l’anomenada "ciutat d’Egara" fins que segles més tard (al segle XX) fou una ciutat a l’avantguarda de la lluita obrera i reivindicativa contra una dictadura.
Però la veritat és que, avui, en ple 2016, miro al meu voltant i cada cop em sento més estrany, dins de la meva pròpia ciutat. No puc entendre, i em preocupa molt, que en ple esclat polític, social i econòmic, on el sistema capitalista està fent aigües per tot arreu, la pobresa sigui més agressiva, més radical, i les diferències entre els pobres i els rics siguin més escandaloses, i on la societat ha oblidat o no sap què són els valors humans més bàsics que haurien de fonamentar una convivència respectuosa amb els drets humans; resulta que tot està immers en una mena de núvol farcit d’una falsa "pau" social, de silenci "estrany", de manca de resposta, de contestació i d’indignació. I, el que és més greu, ens absorbeix una gran por individual i col·lectiva. Vivim submisos! a tot el que representa poder (de qualsevol tipus).
No es poden qüestionar un Ajuntament i un govern municipal de dretes que no saben què és l’autocrítica, la responsabilitat, l’honestedat i la transparència, i per suposat no els pots plantejar res que suposi avançar en la participació ciutadana cap a una democràcia no formal i sí real, més participativa i deliberativa. El "cinisme" polític, econòmic i social que governa la ciutat és tan gros i està tan arrelat que no suporta ni que hi hagi una oposició política més contundent ni que hi hagi moviments de ciutadans organitzats a la ciutat, fora del seu control. Fins al punt que, quan a algunes entitats i moviments els recordem que per exemple existeix una carta signada per l’Ajuntament de Terrassa, entre moltes altres ciutats europees, l’any 2000, per la salvaguarda dels drets humans a la ciutat, que no ha estat aplicada en el seu conjunt, sinó guardada als calaixos de l’oblit més tendenciós…, i es fan el sord i a més es permeten "maltractar" impunement la síndica de Terrassa, una figura molt digna i necessària que, per cert, també preveu aquesta carta, o bé no són capaços d’afrontar temes greument enquistats i no resolts a l’Ajuntament com la "democratització" de cossos com és el de la Policia Municipal.
No et pots posar amb els poders econòmics de la ciutat, que ja fa anys van pactar amb tots els governs que ha tingut Terrassa, per repartir-se el pastís històric de la ciutat. No toquis la Cecot, un macropoder d’interessos, una gran bombolla de pressió i influències, sempre al servei de la classe burgesa. No els pots tocar els seus espais ciutadans, de poder, que pots prendre mal, ni tampoc la Cambra de Comerç, l’altre servidor de la classe dominant terrassenca , ni per suposat Mina Pública d’Aigües de Terrassa (que per altra banda això de "pública" no és altra cosa que una gran broma com, per exemple, la "O" d’obrer del PSOE).
Mina és un dels grans blufs que ens han fet empassar en aquesta ciutat, que espero que es descobreixi algun dia (ells no perden la moral i, malgrat que els vents bufen a favor d’una gestió pública i transparent de l’aigua, com a dret fonamental dels éssers humans, continuen aferrats a voler menjar de la mateixa "mamella", com han fet des de l’any 1941 (increïble…).
I així podríem seguir. En molts altres escenaris. Per exemple, quan existia la gran Caixa Terrassa i els seus interessos creuats amb el poder polític local (molt a escriure i investigar, algun dia…) o les grans immobiliàries que s’han enriquit a costa de l’especulació brutal afavorida pels poders polítics locals (ara ja ningú es recorda que Terrassa va ser la ciutat on més es va construir durant la bombolla immobiliària que tan mal ha fet, quasi 15.000 habitatges buits hi havia censats el 2009, pendents per especular, mentre la gent perdia impunement la seva casa). I què dir dels senyors i senyores de la gran Mútua Terrassa (un "pool" d’empreses amb un poder immens i molt desconegut) que prefereix construir obres faraòniques a l’estil "Emirats Àrabs" com una passarel·la de vidre a sota del pont del Passeig, en lloc d’invertir en la sanitat pública i evitar, per exemple, que les esperes a Urgències superin les quatre hores de mitjana a Traumatologia…
Fins quan, dic jo, ha de durar aquesta gran submissió dels ciutadans i ciutadanes de Terrassa? Quan serem capaços de perdre la por i de deixar de mirar-nos el melic i veure que el que necessita Terrassa és una forta mobilització al carrer, la construcció d’un gran moviment social per construir una alternativa real que acabi amb aquest sistema "neofeudal" que segueix marcant les vides de tota una ciutat, amb tanta història!
L’autor és advocat i activista pels drets socials i humans
