Hem començat la Quaresma, un temps de conversió, de canvi, de renovació profunda. Convertir-se no és arreglar l’exterior, la façana; és canviar l’escala de valors, el centre de la vida, l’eix que vertebra tota l’existència. En el fons convertir-se és ser realista, molt realista, tan realista com per arribar a posar el fonament de tota l’existència en Déu. Per a això cal posar-se davant d’ell amb sinceritat i sense por, confrontar la nostra vida amb la seva Paraula fins al punt que arribi a il·luminar tot el nostre interior, fins i tot els punts cecs de la nostra psicologia, els enganys a nosaltres mateixos, aquelles zones que ens fa por d’examinar-les, que potser un any rere l’altre i una Quaresma rere l’altra deixem sense il·luminar perquè en el fons ens fa por d’afrontar la reforma que la nostra vida necessita.
Fa temps vaig llegir varis articles sobre una síndrome que sol afectar persones amb altes responsabilitats d’Estat, però que "mutatis mutandis", és a dir, canviant el que s’hagi de canviar i adaptant-ho a la nostra situació, en la pràctica es pot aplicar a tothom, perquè tots tenim responsabilitats, siguin grans o petites, els uns respecte als altres. Per això crec que parlar-ne ens pot servir per a l’ascesi del nostre camí quaresmal. Es tracta de la denominada síndrome d’"hybris", un concepte grec que es pot traduir com a "desmesura". A l’antiga Grècia venia a ser com un intent de transgredir els límits imposats pels déus als homes mortals, un menyspreu temerari envers l’espai personal dels altres, és a dir, envers les altres persones concretes, unit a la manca de control sobre els propis impulsos. El càstig dels déus a la desmesura ("hybris") era la venjança ("némesis") que tenia com a efecte retornar l’individu dintre dels límits que havia traspassat.
En l’actualitat la síndrome d’"hybris" es refereix més aviat a una mena d’orgull o confiança exagerada que la persona té en ella mateixa especialment quan s’ostenta un cert grau de responsabilitat amb el poder que se’n segueix. Va començar a qualificar-se com a trastorn de la personalitat en observar certes característiques en persones que tenien un càrrec amb poder públic. Un dels perills del poder és que tendeix a fer la persona inclinada al narcisisme, a viure centrada únicament en ella mateixa, a imaginar que allò que pensa sempre és correcte i que els altres estan equivocats; a creure que tots els qui no estan d’acord amb ella és perquè són enemics o estan carregats d’enveja, etcètera. Aquesta di-nàmica pot portar el qui la pateix a tractar malament els col·laboradors mateix o a prendre decisions errònies perquè es perd la perspectiva de la realitat global i s’acaba veient només allò que es vol veure. En resum, pot portar a viure en un pla irreal que els altres no s’atreveixen a posar en qüestió per por de les conseqüències que haurien d’aguantar o a vegades per una compassió mal entesa.
El tractament consisteix a ajudar la persona a prendre un bany de realitat, a escoltar els altres, a considerar la perspectiva global, a fugir de tota vanitat i de tota egolatria. Hem començat la Quaresma, un temps de poda, d’esporgar les branques mortes, malaltes i supèrflues de l’arbre de la nostra vida. L’operació de la poda no es realitza per fer sofrir l’arbre; al contrari, s’esporga perquè reneixi la vida, perquè l’arbre pugui donar un fruit més abundant i adquireixi una forma més bella. Ànim.
L’autor és el bisbe de Terrassa
