Després de molts anys treballant com a mestra, pedagoga i músic -una de les millors feines del món- i després d’uns quants mesos d’apassionant dedicació a la política municipal, ho tinc més clar que mai: l’educació pública ha d’esdevenir el veritable gran tresor d’aquest país i de la nostra ciutat.
A vegades, però, tinc la sensació que no valorem prou la importància que té aquesta per al desenvolupament social del propi individu, ja que ho entenem com un dret adquirit i “subjacent”, immers en el nostre ADN. Sembla que ja no recordem els reptes de societats passades quan el dret a l’educació era només per a uns quants. Crec que hauríem de valorar-ho i entendre que el repte és encara damunt la taula.
Tot és important, sens dubte: la sanitat, les infraestructures, l’habitatge, les pensions, la justícia€ Però l’educació és l’eina que ens permet un veritable progrés, tant en les persones com en la societat on vivim. Podem ser millors persones i viure millor perquè tenim una educació de què generacions anteriors no van gaudir, i que aquesta ha estat possible gràcies a les polítiques educatives implementades per l’administració. Aquesta és una de les claus de la societat del benestar, del nostre progrés: una bona educació, on tothom tingui accés, garantida pels poders públics.
Això ho he vist a les aules, curs rere curs, i així ho he compartit sempre amb companys i companyes. És el que m’ha ensenyat conviure amb moltes generacions d’alumnes diferents. L’educació és el pilar central del nostre progrés. A curt, a mitjà i a llarg termini.
L’educació també és una qüestió de prioritats: el que dediques a rescatar bancs, a comprar tancs o a mantenir ferrocarrils faraònics, no ho pots dedicar a educació. No perquè no tinguem riquesa o capacitat econòmica, sinó perquè darrera de les decisions sempre hi ha ideologia i interessos concrets. Cada euro de menys per a l’educació pública és una aposta per les desigualtats socials i un obstacle per al progrés de la majoria de persones i famílies. És a dir, una “desinversió”.
Per això és tan important l’educació pública. La seva capacitat d’adaptació al món, d’innovació i de creativitat és el que ens ha de permetre garantir el desenvolupament integral de les persones. Ha de ser el garant de l’èxit cultural, social i econòmic de la nostra societat, on el dret a una educació de qualitat ens dugui a una societat cohesionada socialment, amb igualtat d’oportunitats, basada en l’excel·lència, l’exigència i el rigor.
A més, d’aquest progrés, n’han de sorgir els valors de la societat que volem construir i en què volem viure. La llibertat, la democràcia, la igualtat, l’honestedat, el respecte a la diferència, la convivència, l’eficiència, l’excel·lència educativa€ Són valors en què ens reconeixem la majoria de ciutadans i ciutadanes, tot i que no sempre els practiquem amb prou coherència.
L’únic camí per enfortir-los és treballar per tenir la millor educació possible. Podem començar a avançar, ja sigui a través de lleis, partides pressupostàries, pactes, renúncies, generositat, visió de futur…, però el que realment necessitem és compromís. Si volem aspirar a ser com Finlàndia, per posar un exemple, hem de començar a treballar seriosament a escala de país, d’Estat i de ciutat.
Estic convençuda que ho podem aconseguir, però hem de d’implicar-hi tots els actors possibles: famílies, professorat, comunitat educativa, ciutadania, ajuntaments… L’educació, pública, igualitària i de qualitat, té el poder de despertar l’immens potencial de l’ésser humà. Però, alhora, demana tractar-la com el que és: un tresor que amaga les claus del nostre futur.
Com a mestra i ara també com a política, aquest és el meu compromís i treballaré cada dia per fer-ho possible.
L’autora és primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Terrassa i regidora d’Educació
