La imatge d’una societat en què cada cop hi ha més robots que treballen i hi ha menys llocs de treball per a la gent no m’agrada, sincerament. Però em sembla que, més enllà dels gustos, és una imatge del futur absolutament versemblant. En el Fòrum de Davos que se celebra aquests dies hi ha molts informes interessants. Un dels que han tingut més repercussió mediàtica és el que anuncia que des d’ara fins al 2020 es perdran uns set milions de llocs treball per la introducció de la robòtica. Òbviament la pròpia activitat robòtica també crearà llocs de treball, però només cobriran dos milions dels set que es perdran, conclusió una pèrdua neta de cinc milions de llocs de treball. El 2020 és a tocar. No parlem de futur de la robotització. Parlem de rigorós present. En alguns àmbits sembla que la ciència ficció siguin coses d’ahir.
El treball ha estat la forma tradicional de distribució de renda en la societat. En les societats industrials occidentals, el treball ha produït les societats amb majors cotes de benestar social. Però el treball és més que una forma de guanyar-se la vida. Per a molta gent és una forma de socialitzar-se i de créixer personalment. Curiosament, Enrique Dans, un dels pensadors sobre tecnologia amb més èxit en l’entorn hispà, diu que en el futur tindran feina els que viuen per treballar i curiosament tindran moltes opcions de ser substituïts per l’onada de robots aquells que treballen per viure. Sense exageracions, d’acord. Però Dans vol emfatitzar que aquells que sumin compromís, talent i creativitat ho tindran més fàcil per sobreviure en els llocs de treball. Les empreses requeriran de molta més capacitat de canvi per afrontar situacions d’alta volatilitat i no ho aconseguiran sense gent molt avesada al canvi amb gran habilitat per aprendre i desaprendre àgilment.
Hi ha una idea molt difosa que és falsa. És aquella que atribueix que la robotització només afectarà els llocs de treball fàcils de replicar per la seva component mecànica. No és cert, la suma de la robòtica i la intel·ligència artificial permetrà substituir moltes professions que també tenen una component intel·lectual notable. És a dir, la capacitat d’aprendre de les màquines d’intel·ligència artificial els permetrà prendre decisions complexes i fer-ho probablement millor que si ho fan persones poc implicades, poc creatives i poc avesades a prendre decisions enmig de grans volums de dades.
Tots hem de reflexionar sobre com surarem en aquesta onada que transformarà completament el món del treball. La productivitat de les màquines intel·ligents serà molt alta i permetrà probablement beneficis com per imaginar el treball repartit d’altres maneres o simplement suggerirà la necessitat d’una renda bàsica, les característiques de la qual obriran un debat d’una època diferent. En qualsevol cas tot és encara tan contradictori com que França s’està fent enrere de la seva decisió sobre les 35 hores de treball setmanal.
Una de les coses importants que haurem d’aprendre és a ser molt bons en el diàleg ho-me-màquina. Una altra és a desenvolupar aquelles competències en què podem aportar solucions en entorns d’alta complexitat d’una forma diferent a la qual ho faran les màquines d’intel·ligència artificial. No serà una lluita de l’home contra la màquina, serà una coalició nova entre l’home i la màquina. En aquesta coalició tothom donarà el millor de si mateix. Els nostres ordinadors seran màquines molt proactives, ens resoldran anticipadament molts problemes, ens proposaran solucions a escollir i prendran autònomament aquelles decisions que els encarreguem.
Tenim reptes molt importants al davant, un dels principals és el de saber com continuarem creant riquesa en un món marcat per la innovació disruptiva constant. Un altre, com afrontarem la distribució de la riquesa i com, en una societat en què hi haurà molts menys llocs de treball i les persones viuran molts més anys, es podran sostenir els sistemes de pensions i les bases de l’Estat del benestar. La lluita contra les noves desigualtats serà una prioritat. Del que estic convençut és que anem a una societat en què les receptes del segle XX i les del XIX no seran útils. Cal construir nous paradigmes. Un d’ells, el que configurarà el futur del treball. Com fer que aquesta "jobless society" sigui, malgrat els canvis, una societat equilibrada hauria de ser una de les preocupacions principals dels nostres polítics i ni en parlen.
