I qui diu Bankia podria dir molts altres noms de bancs que, amb permís explícit o indiferència implícita del govern i del seu subaltern, el Banc d’Espanya, han aixecat la camisa a mig país. Dos matrimonis d’inversors acaben de veure com el Suprem els dóna la raó i admet oficialment que Bankia els va enganyar. A ells i a milers d’accionistes més. Amb el passotisme del "govern de la pàtria", del Banc d’Espanya i de qui calgués: calia assegurar una sortida a les aspiracions de Rodrigo Rato i al formidable desastre que havien organitzat els seus antecessors, estretament vinculats als governs populars. La fugida cap endavant continuava i no importaven els interessos dels ciutadans: la casta s’havia de salvar a qualsevol preu. Ja sabem com ha acabat, en part, la casta madrilenya i part de la barcelonina: als tribunals, on, a base de diners i de bons advocats, les coses es poden eternitzar. Segons el Suprem, Bankia no reflectia "la realitat comptable" de l’antiga Caja Madrid. És a dir, menys finet: que van mentir conscientment sobre la situació real de l’entitat. I les autoritats, les que en teoria defensen els ciutadans, van defensar la seva autèntica pàtria: el país de les portes giratòries i dels favors deguts. Ja m’ho tornaràs algun dia, oi? Doncs, per una vegada, veiem una mica de justícia: milers d’accionistes podran reclamar per l’engany que van patir. Un engany que també ha afectat milions de ciutadans: aquí el liberalisme s’entén d’una manera ben curiosa, és la plena llibertat de disposar, liberalment, dels diners públics per tapar els forats dels "amiguetes". O dels "amiguets", a la catalana manera. Aquesta és l’autèntica pàtria que defensen amb ungles i dents: la pàtria de la pasta i de la casta, de les castes agermanades pels negocis, pels rescats, pels interessos comuns. Amb les seves contradiccions i imperfeccions, no tot està perdut ni tota la justícia és impossible. Com estem veient a València, no tot està infectat, ni de bon tros. És a dir, estem recuperant-nos (parcialment, molt parcialment) d’una de les majors estafes de la història de la humanitat. Comesa en nom de la pàtria (posi’s el nom que es vulgui) i de la casta, contra els interessos de la pàtria. A veure ara què surt del cas Borbón o del cas Millet o del cas Pujol…
