L’estudi de l’origen del mal ha estat objecte de molts debats al llarg de la història. És important saber els motius que empenyen una persona a cometre els crims més execrables i injustificables, per poder garantir la convivència en un entorn bàsicament segur, on els actes violents són limitats i excepcionals. Quan tenim coneixement de la comissió d’un delicte greu que atempta contra els més elementals principis d’humanitat, ens preguntem quin ha estat el mòbil, allò que ha impel·lit el delinqüent a obrar amb tanta crueltat, i d’aquesta manera confirmar que, malgrat l’horror, sempre hi ha una explicació racional de la conducta humana. Així tendim a pensar que sols els desequilibrats, els sàdics o els psicòpates poden ser els autors de tan abominables crims, excloent tots aquells que identifiquem com a ciutadans "normals".
Amb aquesta premissa, Hannah Arendt va assistir com a corresponsal de la revista The New Yorker al judici d’Adolf Eichmann, que va tenir lloc l’any 1961 a Jerusalem. Es tractava de jutjar el responsable de la mort de milions de jueus a les cambres de gas, aquell que a la Conferència de Wannsee va assumir la logística de les deportacions als camps d’extermini, per portar a terme el que el règim nacionalsocialista va definir com la "solució final al problema jueu".
Després de presenciar les llargues sessions del judici, Hannah Arendt va arribar a la conclusió que Eichmann no era un boig fanatitzat, ni un monstre dominat per una ideologia perversa, ans al contrari, segons el seu parer era un home força corrent, superficial, sense conviccions ni motivacions malvades, que justificava els seus actes fent referència al deure d’obeir les ordres rebudes, al·legant que sols tindria un problema de consciència si no hagués complert de forma diligent i meticulosa allò que li van ordenar. És a dir, la pura i simple mancança de pensament crític enfront dels actes comesos, la més absoluta absència de reflexió, la "banalitat del mal" que Arendt refereix, no sense polèmica, al seu llibre "Eichmann a Jerusalem".
Aquesta nova visió del mal, allunyada de les tradicionals concepcions que atribuïen la maldat únicament a personatges intrínsecament perversos, va originar un seguit d’estudis experimentals per analitzar empíricament aquesta qüestió.
D’entre aquests estudis destaquen el del comportament de l’obediència d’Stanley Milgram; l’experiment de la tercera onada del professor Ron Jones, i l’experiment de la presó d’Stanford, liderat per Philip Zimbardo. El resultat d’aquests estudis va confirmar el que ja havia avançat Hannah Arendt, doncs malgrat les limitacions científiques dels experiments en tots ells es va poder demostrar que persones "normals", que fins a aquell moment s’havien comportat correctament, podien actuar de manera cruel i perversa si eren sotmeses a determinats estímuls.
Així, en el cas de l’estudi d’Stanley Milgram, molts ciutadans corrents es van prestar a infligir descarregues elèctriques a un voluntari que els feia creure que patia en extrem, i van suportar els seus crits de dolor sense cessar, simplement perquè hi havia una autoritat que els demanava que continuessin i els deia que ho estaven fent bé.
De la mateixa manera, en el cas de l’experiment de la tercera onada, el professor Ron Jones va aconseguir que els seus alumnes assimilessin en quatre dies els elements més característics dels règims totalitaris, fins al punt que va haver de finalitzar precipitadament l’experiment, perquè havien interioritzat un nivell de pensament col·lectiu, orgull i disciplina, que va degenerar en odi i violència envers la resta d’alumnes que no formaven part d’aquest moviment. El mateix va passar a l’experiment de la presó d’Stanford, que va finalitzar als pocs dies d’haver-se iniciat, perquè el grau de crueltat a què van arribar alguns dels participants va impossibilitar la continuació de l’experiment amb garanties de seguretat.
En el llibre "L’efecte Llucifer", el doctor Zimbardo descriu detalladament la dinàmica d’aquest darrer experiment, que va analitzar el comportament d’estudiants voluntaris, que aleatòriament van assumir les funcions de presoners i carcellers d’una presó simulada a la Universitat d’Stanford a l’estiu de 1971. Sorprenentment, els carcellers, que fins aleshores tenien un comportament social correcte i pacífic, no van tardar ni un dia a assumir una actitud autoritària envers els falsos presoners, amb episodis d’humiliació i sadisme que van anar augmentant fins a la conclusió prematura de l’experiment després de sis dies, vuit dies abans del que estava previst.
Zimbardo no pot ser més contundent quan es refereix als carcellers, als quals, segons la seva opinió, "el poder situacional d’aquest estudi de la naturalesa humana els ha acabat atrapant per complet. Pocs han pogut resistir la temptació de domini i de poder que ofereix aquesta situació i mantenir un mínim de moralitat i decència".
No tots els especialistes coincideixen amb els resultats d’aquests estudis, ni se’n pot extreure una conclusió universal, però sens dubte pot ser interessant reflexionar-hi. El bon comportament, la convivència pacífica o la bonhomia de la majoria social pengen de fils molt prims que se sostenen sobre normes i valors que convé defensar aferrissadament, procurant evitar aquelles situacions que poden degenerar en indesitjables comportaments de dominació i violència, desfermant la maldat latent de tot un seguit de persones que de ben segur, un cop fet el mal, troba- ran una justificació feta a la mida de la seva manca d’escrúpols per banalitzar el dany causat.
L’autor és advocat
