En comentaris anteriors sobre l’Any Sant de la Misericòrdia he insistit en la importància de renovar l’acte de fe com un element essencial del Jubileu. Ara vull fixar la atenció sobre la dimensió eclesial de l’acte de fe que sempre s’adreça a Déu i acaba en Ell. Aquest aspecte eclesial de la fe es troba subratllat de manera especial en el llibre de l’arquebisbe Rino Fisichella "Los signos del Jubileo". Com a president del Pontifici Consell per a la Nova Evangelització, l’autor ha rebut del papa Francesc l’encàrrec d’organitzar els actes de l’Any Sant a Roma.
El símbol de la fe -el credo- es formula als concilis de Nicea (325) i de Constantinoble (381). Aquest símbol restarà al llarg dels segles com a model per a tota altra professió de fe. Aquesta professió de fe que inicialment només es feia en el moment del bateig no pot limitar-se exclusivament al moment de la celebració del baptisme. A partir del segle IV, en efecte, adquireix un nou significat: ser signe de la unitat de tota l’Església, entrant a formar part de la missa.
Monsenyor Fisichella observa que allò que és particularment interessant de notar en aquest símbol és l’ús del "nosaltres creiem" amb què s’expressen els continguts de la fe. El pas del "jo crec" al "nosaltres creiem" no treu res a la força del compromís personal amb què tot batejat professa els continguts de la fe; només fa explícita una connotació que ja és present de per si mateixa en el "jo crec". En efecte, dir "nosaltres creiem" equival a afirmar que la fe és sempre la fe de l’Església i mai només del creient tot sol. És per mitjà de l’Església que s’arriba a la fe i es reneix a la vida nova de Déu. Sense l’Església el batejat no podria dir "jo crec" perquè ni tan sols tindria a les seves mans el contingut d’allò que ha de professar.
La fe és un acte personal però no és un acte aïllat. Ningú pot creure ell tot sol, com ningú no pot viure sol. Ningú s’ha donat a fe a ell mateix com ningú s’ha donat la vida a ell mateix. El creient ha rebut la fe d’un altre i l’ha de transmetre a un altre. Jo no puc creure sense ser sostingut per la fe dels altres, i amb la meva fe jo contribueixo a sostenir la fe dels altres. Crist ha disposat que l’Església fundada per Ell sigui la dipositària i la intèrpret de la Revelació. D’aquí ve que la fe sigui essencialment eclesial. La fe divina és fe de l’Església, fe compartida pels fidels de tots els temps.
Al mateix temps, la fe edifica l’Església perquè l’Església és comunitat de fe. Fe i Església estan, doncs, íntimament relacionades. Centrada en Crist, la fe comporta intrínsecament un impuls cap a l’Església. En rebre la fe en Crist, els homes comencen a unir-se a Crist, i per això ja estan vinculats a l’Església, ja són la família de Crist.
En el ritu de la pau de la santa Missa hi ha una oració en què, a la meva manera de veure, s’expressa aquesta dimensió eclesial de la fe, d’una manera tan sintètica com elegant i profunda: "Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols ‘us deixo la pau, us dono la meva pau’, no mireu els nostres pecats sinó la fe de l’Església i doneu-li aquella pau i aquella unitat que vós vau demanar. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles". En aquest temps nostre marcat pel subjectivisme, la referència del creient a l’Església en el mateix acte de fe em sembla especialment necessària i oportuna. Que el Jubileu i els seus actes ens puguin ajudar a renovar aquesta dimensió eclesial de la fe.
L’autor és el bisbe de Terrassa
