Un dels proverbis que m’han estat més útils per intentar observar amb perspectiva la realitat social és aquell, d’origen xinès, que diu que, quan el savi assenyala la Lluna, l’imbècil es mira el dit. És exactament el que em passa amb moltes informacions. Quan les llegeixo, tinc la sensació que m’ensenyen el dit amb molta precisió, que el descriuen amb tota mena de detalls, que l’analitzen amb rigor, però que m’estic perdent la visió de la Lluna.
I aquest és el cas del conflicte per unes paraules dites en el ple municipal del juliol passat per Maria Sirvent, regidora de la CUP, sobre el Grup d’Intervenció de la Policia Municipal de Terrassa, i de la posterior denúncia que aquests van posar per "injúries i calúmnies". Efectivament, si el Grup té una "clara funció de repressió política" és opinable, però per enlloc s’hi veu ni la injúria ni la calúmnia, i m’hi jugo un pèsol que, si la denúncia segueix als tribunals, acabarà en no-res. És més: si a algú havia de molestar aquesta qualificació és al responsable polític de la Policia Municipal, que és l’alcalde de la ciutat. Si és que aquest Grup d’Intervenció va fer funcions de "repressió política" i no tan sols va vetllar per l’ordre públic, com que se suposa que no actua al seu aire sinó com a resultat de les ordres polítiques que se li donen, qui queda denunciat no és la policia que les compleix sinó qui les dóna. Per tant, a l’esmentat grup de policies, les declaracions de Sirvent no li haurien d’haver fet ni fred ni calor. En definitiva, el problema ha de ser un altre.
Efectivament, em temo que, sabent-ho o no, Maria Sirvent ha trepitjat un ull de poll més gros del que d’entrada pot suggerir aquesta picabaralla provocada pels que fan veure que s’han sentit ofesos i sense adonar-se que amb aquesta sobrereacció delaten qüestions de més rellevància. Aplicant el meu proverbi preferit, molt em temo que l’afer objecte de l’acte de conciliació d’ahir als jutjats -i que quan escric aquest article no sé com ha acabat- no és la qüestió veritablement rellevant, sinó d’altres que queden insinuades, però que obligarien a aixecar el cap i mirar amunt i més lluny.
Com que no he investigat el cas -ja m’agradaria-, m’he de quedar en el pla d’aquestes preguntes que miren amunt i enllà. Per exemple: qui va tenir la pensada de crear aquest Grup d’Intervenció, les autoritats municipals o la mateixa policia? Si fos el segon cas, amb quins criteris, amb quins informes tècnics, per quines raons o interessos? I, en qualsevol cas, com és que se li consenten aquestes iniciatives? Si, per contra, fos iniciativa del mateix govern municipal, a qui se li va acudir, quan es va decidir i amb el suport de quins partits? Més preguntes: quin és el cost d’aquesta unitat? Es va fer amb agents nous o com a promoció d’antics? Cobren sous més alts? Essent que hi ha tan poca feina antiavalots, què fan alternativament? Més preguntes: per quina raó no es va comptar amb els Mossos d’Esquadra per a aquestes funcions especials, si és que calien, sent que tenen una millor preparació i les unitats a deu minuts de la ciutat? És manca de confiança?
Podria seguir fent preguntes. Però a mi em sembla clar que el cas apunta a un problema més gran i ocult, i que és el veritablement rellevant. A no ser -cosa que seria tant o més greu- que simplement es tractés d’un cas de ressentiment personal i d’ajustament de comptes, cosa que venint d’un cos de policia professional seria tant o més greu. Com és greu que l’alcalde es limiti a voler fer de mitjancer, i no hi respongui amb lideratge polític.
