La mirada al teatre de la política estatal per la constitució de grups, per la investidura de la presidència i formació de govern i a la política a Catalunya sobretot el que està relacionat amb la independència és una invitació a la reflexió sobre si l’acció política ha de ser avaluada des del punt de vista de l’ètica, si tot s’hi val per aconseguir fites polítiques, si val tot per la pàtria, si el fi justifica els mitjans. Des del punt de vista de l’ètica no és el mateix enfortir la llibertat que limitar-la, treballar per la igualtat que augmentar la desigualtat, mirar pel bé comú que pels interessos particulars, cercar la pau que declarar la guerra, voler assolir la independència unilateralment que mitjançant un pacte… És veritat que tot polític pot ser partidari de les opcions que vulgui, però totes elles han de ser justificades, legitimades, la qual cosa pressuposa una ètica política.
Aquest és el problema que plantejà Max Weber: com ha de governar el polític i si el fi justifica els mitjans. Un mitjà només pot justificar-se per un fi, ja que el mitjà és per definició un instrument per assolir un fi; per tant, un mitjà estaria justificat (seria vàlid) pel fet exclusiu de contribuir a l’assoliment del fi. Què passa si s’escull un fi inadequat? Es pot arribar a la conclusió que des del punt de vista polític és acceptable emprar qualsevol mitjà disponible per a assolir el fi. I si el fi és legítim, tots els mitjans són bons des del moment que són eficaços? Per respondre aquestes qüestions Max Weber va fer una distinció entre "l’ètica de la responsabilitat" i "l’ètica de la convicció".
L’ètica de la responsabilitat proposa que per saber si una acció política és bona o dolenta ens hem de basar estrictament en raó de les conseqüències. Com que una acció és només un mitjà per assolir un fi desitjable, el seu encert o error dependrà de com d’efectiu resulti per aconseguir aquest fi. Aquesta ètica ens planteja el problema de la justificació dels mitjans, ja que una acció èticament dolenta pot produir conseqüències bones i políticament positives ("Si el fet -l’acció política- l’acusa, el resultat l’excusa"). L’ètica de la convicció, en canvi, posa els principis morals davant dels resultats. En aquest cas es planteja el problema que l’acció política pot produir conseqüències desastroses sense que el polític en sigui responsable, ja que ha actuat segons els seus principis morals, religiosos o ideològics.
Per assolir fins "bons" el polític està obligat a comptar, d’una part, amb mitjans moralment dolents (ètica de la responsabilitat) i, d’una altra, la possibilitat de nefastes conseqüències (ètica de la convicció). Afirma Weber que cap ètica del món pot dir-nos en quina mesura un fi moralment bo justifica les conseqüències i els mitjans no legítims. No són, però, aquestes dues ètiques contràries, sinó complementàries: els polítics han d’assumir les responsabilitats de les seves accions i també les conseqüències que se’n derivin. No és, però, gens fàcil acceptar que són complementàries; més aviat els ciutadans a l’hora de criticar els polítics sovint les contraposen: critiquem els polítics si renuncien als seus principis per tal de ser pragmàtics i, al contrari, també els acusem d’irresponsables, dogmàtics i fanàtics si actuen conforme als seus principis.
Per acabar potser és bo recordar que l’Estat és el regulador de la política: ell fixa els límits i les modalitats de l’accés al poder (eleccions…) i el com (quines modalitats) i per què (amb quines finalitats) el poder pot ser exercit (les regles de la democràcia/constitució/estatut). Encara que el fi sigui suposadament bo tots els mitjans no són pas legítims i, en particular, el que és permès està en principi limitat a la legalitat. És cert que els polítics poden infringir les lleis; tanmateix, no tenen pas el dret de fer-ho.
L’autor és filòsof
