Hi havia una vegada un rei molt ben preparat, "el preparao", jove, casat amb una reina professional, sense sang blava. Li van posar la corona a corre-cuita quan els "chanchullus" del seu pare amenaçaven ja amb carregar-se la monarquia i el sistema polític sencer, ja força decadent, per altra banda. Per això, es va passar un temps calladet, discretament, concentrat en el seu principal objectiu: no ficar la pota i conservar la feina i el sou. A més, per suposat, de fer oblidar la figura del seu "avi polític", un tal Francisco. Però vet aquí que va arribar un dia que es van fer eleccions i va sortir un resultat molt obert i incert, per primera vegada en quatre dècades. Aleshores, en aquella democràcia on suposadament el rei era una mena de figura decorativa, va resultar que aparentment tenia el poder de proposar al Parlament un candidat a president del govern, aquell que li semblés que reunia més suports. Tot plegat, un gran teatre, perquè al capdavall, el president, el voten els diputats, però així alguns cortesans espavilats van pretendre començar a escriure un mite: el d’un rei que, com un bon pare de la pàtria, intentava esbrinar quin seria el millor governant. El mateix pensaven els sediciosos de les terres del nord-est: que el rei podia fer un gest, com els reis d’abans, com a cap suprem de l’exèrcit, i dir al govern el que havia de fer. Entre els uns i els altres, van tornar a forjar una llegenda, la del bon rei, que servia per amagar els moviments reals dels poders reals, no reials. Al poble sempre li han agradat els bons reis, pensaven ells, això els tindrà entretinguts una bona temporada. I així, com qui no vol la cosa, entre els que negociaven i els que interpretaven les paraules del rei com si fos l’oracle de Delfos, es van acabar oblidant, per enèsima vegada, d’on sortia realment el poder en una democràcia… Clar, amb tantes corones, líders i mercats, amb un conte tan bonic sobre el paper del rei, qui se n’havia de recordar, del poble…
